Un ramat de cols

Avui, aquest matí he estat atacat. Inversemblant, oi? Doncs he rebut un bon atac i, de fet, encara estic ben masegat.

Jo no feia res, almenys res ofensiu, anava pel carrer tot passejant el meu gos imaginari (és més pràctic tenir un gos imaginari que un de veritat, no cal alimentar, ni treure pèl i, sobretot, no cal recollir-ne els excrements, pudents i calentets que expulsen del seu cos quan els treuen de passeig) Doncs això, anava tot pinxo pel carrer, passejant el meu gos imaginari i parlant amb altres persones que també passejaven el seu gos imaginari. La conversa no era res d’extraordinària, la raça, la mida, allò que els hem ensenyat… Res que surti de l’habitual.

De cop i volta, uns metres enllà veig una legió de cols caminant pel carrer. No eren més de vint o vint-i-cinc, ara, anaven en formació militar.  En veure-les, he cregut oportú agafar més fort el meu gos imaginari i avorar-me una mica per deixar-los pas, penseu que ocupaven tota la vorera. En veure’ns (a mi i a un parell més de passejadors de gossos imaginaris) han parat. El caporal (o almenys el que duia la veu cantant) s’ha posat al davant i la formació ha passat a formació d’atac. Tenien forma de triangle amb el cap al vèrtex més proper a nosaltres.  Nosaltres, encuriosits, ho miràvem com aquell qui veu una exhibició. Aparentment no hi havia maldat en els seus ulls, fins i tot alguna persona aplaudia el canvi de formació. Un cop fet, han agafat embranzida i s’han atrinxerat contra nosaltres. Amb penes i treballs hem apartat els gossos perquè no prenguessin mal i quan ens hem volgut començar a defensar, ja estaven en ple atac. Sembla estrany la força que pot tenir una col, i la mà de tècniques d’atac que tenen. Les més tupides i grosses agafaven les més petites i les feien saltar com si fossin projectils, després, les robustes picaven amb força al sec de la cama i les que ja havien caigut del salt, rebotaven, gairebé amb gràcia i elegància per qualsevol part del teu propi cos que trobaven. I no en tenien prou, amb un atac, quan crèiem que havien acabat, giraven cua i tornaven. El segon atac ja ha estat més igualat, nosaltres, ens hem posat en cercle i amb mans, peus, ungles i dents hem defensat les nostres posicions. No podem dir que no ens hagin tocat ni, tan sols podem dir que tothom hagi sortit indemne, un parell de persones han hagut de ser ateses per diferents traumatismes. Encara no puc dir perquè, el caporal ha tocat el xiulet, les cols han tornat a formació militar, i han continuat avançant carrer avall. Sense donar explicacions, ja se sap, són murries, aquestes cols.

Ara al vespre, he pensat que podia explicar aquesta història mentre s’arrefreda, al bol, un brou que he fet durant la tarda i té un regust, irresistible, de col.