Etiqueta: Turisme

Calatayud i rodalies

Aragó és aquí mateix però a vegades sembla que hi hagi una frontera i tot el que comporta una frontera. La frontera mental amb la franja i els de l’altre costat de la franja. La frontera cultural de Sixena i tota la comèdia política que hi ha darrera de les obres, les que han retornat a Sixena i les que encara són a Barcelona – que ja es veu, només mirar-les, que són de mal “desencolar”-. En tot cas, fer una ruta per l’Aragó també és una cosa que es pot recomanar.

Calatayud és aquí mateix. Està bé que hi arriba l’AVE, però també pot ser que sigui més car baixar a Calatayud que arribar fins a Madrid. Són les coses de l’alta velocitat espanyola.

Quan s’arriba a Calatayud ja es veu que és un d’aquells enclavaments de l’esglèsia, de la reconquista, que té una mica de tot: torres mudejars, colegiatas, pintures de Goya, les famoses ruïnes romanes de Bilbilis, el museu de Calatayud, muralles, una plaça on sembla que totes les cases són tortes, el mesón de la Dolores.

A nivell més petitet, al costat de Calatayud hi ha Ateca, on a part d’una fàbrica de xocolates, hi ha edificis renaixentistes i altres sorpreses.

Això tot camí del Monasterio de Piedra, famós més que pel monestir en sí, de l’ordre del Císter, i gòtic, pel Parc Natural. Són uns jardins de cascades, rius, grutes, llacs, que de ben veritat són espectacle natural. Això sí, ordenat, ja que és una atracció turística de primer ordre.

Un altre Monestir, diferent, però bonic és el Monasterio de Rueda, que efectivament té una roda d’aprofitament de les aigües del riu Ebre canalitzades per la zona. Aquest també és del Císter de l’Aragó i fa poc que fan visites turístiques. Fins i tot algunes són exprès.

I entre els poblets de la DO Calatayud hi ha Fuendetodos, on hi ha la casa natal de Goya, i un petit museu amb alguns gravats peculiars. I pels carrers també s’hi pot trobar mostres de  #streetart contemporani. Goya va nèixer allà una mica per casualitat, però està bé que un petit poble així en pugui treure profit.

Anar a Sixena sí que fa mandra, eh?

 

 

Benidorm

Benidorm és conegut com el paradís de la tercera edat. O aquesta era la meva idea.
Mons padrins hi van anar fa uns vint anys, uns amics dels jubilats els hi van engrescar, i com a bons jubilats joves… cap allà! A fer el turista de sol i platja, uns 15 dies, per unes 18.000 pessetes. O bé això recorden….  les platges, l’illa, la barqueta golondrina, les caminades, les rutes a veure les fàbriques de torrons (amb les seves botigues a la sortida ) i les fàbriques de pell ( un bon veí s’hi va comprar l’abric de pell de l’hivern), són anécdotes vàries, com la fiambrera per anar a passar el dia a València, o a Alacant, o les cafeteries mil que van catar.
Un divendres qualsevol de maig, m’hi he passejat, amb la calma de qui té tot el dia per endavant, per caminar, per passar pel punt d’informació (és nota que fa temps que s’organitzen per al turista), per fer platja, fer cafè o el segon esmorzar, o una tapeta, a vere, oferta, oferta hi ha. I botigues i més botiguetes, de tots els preus i vàries opcions per a dinar, i per fer el turista, les fotos del turista selfie, o el de pose de grup, i mentres des de Castell estava mirant des del mirador la platja de Llevant, una senyora al meu costat diu: Però què bonic!! No m’estranya que la gent vingui!!  i dos segons després passen pel meu costat un grup de cinc senyores d’accent de Lleida que van dient què és una llàstima que no els hagi fet més bon temps! La veritat és que l’aigua està fresqueta, però pels atrevits, pels nens impacients i per la gent que ve del nord, és acceptable. I jo agraeixo que hi hagi quatre núvols de matí. El blau del mar no és tant intens, però m’he deixat el barret,… i comprar-me un barret de Benidorm fa molta mandra!

Per posar el toc més cultural he entrat a l’esglèsia, amb permís del senyor que demana a la porta, i de les senyores que la cuiden -tanquen en tres minuts, suficient per a mi, i a elles els dóna temps de quadrar la caixa-. Volia veure la Mare de Déu del Sofratge, que és la que vetlla per les qüestions espirituals de les ànimes del Purgatori, també li’n diuen Virgen del Sufragio, i com que va ser trobada en una barqueta calcinada, doncs la tradició -més mundana- del poble li deia del Naufragio, més simple. Les recreacions de la trobada de la verge amb la barca deuen ser espectaculars, si un divendres qualsevol a la platja ja pots trobar una  coral cantaire, ….  En fi, la Verge també és alcaldessa perpètua de la ciutat, està condecorada pel Mèrit Naval –en època del senyor Trillo, fa quatre dies.

 

 

Delfos

εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει “Si ets humà, procura pensar en coses humanes”

En arribar-hi era negra nit.
La sensació que tenia per la carretera era estranya, com si realment estiguéssim molt amunt i com si el lloc fos conegut per mi. A baix es veien llumetes de poblets que la costa resseguien, o potser no, potser eren poblets enmig d’una vall.
La sensació que tenia era d’estar dalt, ben amunt del vessant de la muntanya i  com ben a prop d’un estrany poder, com qui nota que està on s’ha d’estar, al bell mig del món. La lluna no era plena, però m’ho semblava.

Al matí tot va ser diferent a primera hora. Em trobava al centre del món -conegut- de l’Edat Antiga. La muntanya era verda, el cel blau intens i la vall estava plena d’oliveres. No recordo haver-ne vist tantes mai abans.

En arribar a les ruïnes de l’Oracle, entre els turistes japonesos i els alemanys vaig veure quatre noies gregues que vestien unes túniques llargues i blanques amb unes flors liloses al pit i unes altres als cabells. Davant el que quedava del Temple d’Apol·lo, les noies feien un ritual, una deia unes paraules i les altres les repetien una i altra vegada, un mantra en tota regla. I en aquell moment que van alliberar uns perfums dolços vaig sentir la necessitat imperiosa de meditar, amb aquell aire que podria ser una brisa suau, sota el sol radiant, amb vistes a la vall, des del vessant sud del mont Parnàs.

Vaig seure on hi havia les restes d’una columna, uns cinquanta centímetres sobre terra més o menys  i vaig començar la primera meditació profunda del dia allà al costat del Temple.

Tot i que les noies ja havien marxat, jo sentia, encara, els seus càntics,  i un regust de llorer se’m va instal·lar al fons del paladar.  De sobte vaig notar altra vegada un poder, no era un poder tel.lúric per ser entre les ruïnes, era el poder del vol d’una àguila que se’m va endur ben amunt.

A vista d’ocell vaig veure l’Oracle en el seu màxim esplendor. Delfos era un nucli ben ple de gent d’arreu que acudien a l’Olimpíada, als Jocs Pítics,  que es celebrarien en set dies. Alguns acudien carregats d’or, altres amb figures de fang, amb teles treballades en indrets llunyans, uns quants exvots serien per als déus i l’Oracle, a veure quins serien els designis dels déus i si podrien marxar tenint bons auguris.

Els carrers bullien de gent, i una tranquil·litat de puresa i perfecció infinita omplia el Temple d’Apol·lo. El temple lluïa al seu màxim esplendor el lema: ץѵϖϐԏ  ƠαƐαƲƬόƲ, és a dir, posa en clar les teves intencions. Els sacerdots portaven túniques noves, i esperaven acomplir els seus deures tots aquells dies de festa, calia escollir bé qui serien els que podrien preguntar a Pítia i quines preguntes i intencions tenien. Confiaven en què cap nouvingut fes ballar el cap a les pitonisses, que no les segrestessin ni que desapareguessin enmig de la nit, en set dies seria lluna plena i era més fàcil la fugida.

Al temple hi havia tres pitonisses escollides i educades des de ben petites. La més jove tenia uns 30 anys, transmetia espiritualitat i tranquilitat, purificada amb les aigües de la font de Castàlia, tenia uns ulls blaus de color cel i els seus cabells, que eren negres com la nit, trenats, li arribaven a la cintura.

De sobte, vaig notar que revivia aquell moment en què, allà, al centre del món,  la vaig veure per primera vegada.  Ella seia en un tamboret de tres potes,  la seva cara era complaent, tenia un mocador blanc a la mà dreta,  i la túnica que la vestia era de color vermellós, molt lleugera, tenia uns vint mil plecs, i tota perfumada feia la mateixa olor que tot el temple.

Dos sacerdots estaven al seu darrera, més en la penombra, preparats per traduir el que Pítia em volia dir. I llavors vaig notar que el gust del llorer era molt intens i vaig començar a despertar de la meditació profunda. Sé que la vaig raptar passats set dies.

Cartoixa

Una visita obligada del Priorat és anar a “la casa del Prior”, és a dir, la Cartoixa d’Escaladei, que va ser el primer monestir de l’ordre dels de Sant Bru – els cartoixans- a la península.

Des del 1194 quan Alfons I el Cast va cedir als monjos un indret per al silenci, la solitud i la natura…. i va ser temps per a la colonització i cristianització, temps per a l’aïllament, l’oració, la lectura, la meditació, la contemplació i el treball manual…. les cel.les, els horts, les fonts, els dominis, el Priorat, els delmes, i tota una projecció gòtica, classissista i barroca, …. fins a l’any 1835: Mendizábal, l’abandonament, el saqueig i l’incendi.

A l’espera de rebre un reconeixement UNESCO, la feina de recuperació i de restauració continua, enmig de la natura, al Montsant, al Priorat, entre vinyes, ametllers i oliveres, … sense presses, … visites sense presses, per caminar i per buscar un bon lloc per dinar, al poble d’Escaladei potser un tast de vins (rutes enològiques), o a la Venta d’en Pubill -encreuament de carreteres clàssic-, un bon vi, potser de Cornudella.

 

 

Montserrat. Cor de Catalunya

screenshot_20161125-233553Els catalans a Montserrat un dia o altre hi hem anat. De petits. De grans. Per veure la Moreneta. Per resar. Per veure les muntanyes. Per fer una excursió. Per demanar refugi. Buscar el perdó. Hi hem anat a peu. En bus. En autocar. Amb cotxe.

La muntanya, un dia com un diumenge està plena de gent, i l’aparcament que tenen habilitat està al 102%. Molta gent. Baixar a la Santa Cova és un passeig o excursioneta assequible, no és massa llarg, i les figures del Rosari monumental, amb les vistes, van distraient l’estona. La pujada després ja costa una miqueteta més.

El cas és que era un diumenge de primers de mes, baixavem tranquil.lament i vam trobar una família, abuela, madre e hijo, que segurament feia temps que eren catalans, però tenien accent de Colòmbia. El cas és que mare i fill feien el peregrinatge descalços fins a la Cova, li dic peregrinatge perquè les sabates les portaven a la bossa. Vaig mirar-los els peus i em van semblar grans. Coses del directe. El fill posem que tenia uns 13 anys, mirava el mòbil i anava baixant, mentrestant escoltava la “seva” música. Bé, ell i els altres del camí, gràcies al mòbil i això de compartir el que escoltes quan vas porai. I llavors, enmig d’aquell peregrinatge que feien, la abuela li diu: ¿ y esa música que escuchas? es blasfemia, como que no es mucho para estar aquí.  En efecte, un requetón de males paraules, jodiendo y joder,… no per escoltar-lo fent el Camí del Rosari monumental.

Per favor. Al cor de Catalunya: Natura, Art i Espiritualitat.

 

 

 

 

Lo trenc de la Popla, turísticament Tren dels Llacs

20160725_183846Lo trenc de la Popla arriba des dels anys 50 a la Pobla de Segur, …

Locomotora de vapor i quatre vagons d’època, 41 túnels i 31 ponts…. ideal per a nostàlgics que volen veure bones vistes anant en tren per sobre dels llacs…. amb vistes al Montsec.  I mira, encara més, ara més confort amb trens panoràmics i climatitzats…. opcions per a pujar amunt amb trendelsllacs.

Llàstima que la política ferroviària del país sigui tant nefasta, i que Lo trenc de la Popla, ara, sigui més reclam turístic que servei per al territori, llàstima de polítiques públiques que entre uns i altres es passen 20 anys deixant morir infraestructures, a veure si per al dia a dia, ara, els gestors encerten amb els horaris del servei regular, i aconsegueixen usuaris (contents), i això comença a funcionar com un tren  d’avantguarda… més enllà del turista (humanista).

Lo del projecte transfronterer…. ho deixo per a la Catalunya del demà…. no desesperem 😉

Anar cap al nord,… opció cantàbrica.

doncs una ruta, per uns 5 dies, per fer sense mirar massa coses a  la prèvia, que no hi hagi spoilers, que sempre la sala n’és plena, sobre el mapa,… podria ser més o menys, aquesta. d’una tirada fins a Logroño -potser passar-hi la nit, que sempre hi ha bon tapeo-, i d’allà una mica més amunt, Astúries i Cantàbria. Mar i muntanya, a tocar. Castro Urdiales, Laredo, Santoña…. una mica de mar, una mica d’història; Santander, Santillana del Mar i Comillas, dinero a raudales 🙂 ; San Vicente de la Barquera, per a les mariscades, Ribadesella per a passar nits (com a territori de frontera) ; interior de muntanya (per estirar les cames i potser estirar-se…  espiritualment ) Picos de Europa, Potes i Covadonga; i la trilogia de ciutats Oviedo, Gijón i Avilés.

L’ordre dels factors altera el producte, pot fer més o menys cansat el viatge, s’aconsella mirar la previsió del temps!

2016-03-27 11.22.532016-03-25 10.52.452016-03-24 12.53.17

 

2016-03-27 15.07.48

 

2016-03-24 10.57.532016-03-26 11.04.58

Anar cap al nord,… opció Faroe Islands

 

t’imagines unes NOTES RÀPIDES SOBRE LES FAROE ISLANDS 🙂
sí, no!?
Les dades principals… com sempre, buscar per internet els viatges organitzats des de Lleida o des d’Islàndia, vés a saber què trobareu,….
i si voleu tranquil·litat, nord, verd, illes, cultura, paisatge, poca gent, bona gent, … cap allà!
Volar amb:  Atlantic Airways 1 vol directe a la setmana BCN- Vagar, i en un moment cap a la Torshavn, la capital. I si ha possiblitat, les 18 illes!! uns quants ponts, ferris, dos túnels submarins, uns quants d’escarbats a la roca, viatges en helicòpter a preus assequibles….
Llogar un cotxe a l’aeroport: Comparador de preus de lloguer de cotxe: — els més econòmics: Unicar i quants dies?  15 dies, amb la calma, uns dies amb cotxe, altres amb bus i a dit. En una setmana es pot veure quasi tot “lo imprescindible”. Entre els imprescindibles, hi ha ·Ferry a Mykines, estar-hi una nit o només el dia, anar i tornar el mateix dia.  És un ferri només per a persones (no cotxes).
Per allotjaments,  Couchsourfing per fer el viatge més econòmic … però altres allotjaments que podem recomanar: Guesthouse Hugo Bakkavegur 2, 380 Sørvágur, Illes Fèroe , perfecte per visitar l’illa de Vagar, a pocs metres del port per anar amb el Ferry a Mikynes, i perfecte per arribar-se als poblets de més al nord de l’illa: Bour i Gasadalur.
Gjaargardur Guesthouse Gjogv Dalavegur 20, FO-476 Gjógv, Illes Fèroe  …per estar-hi uns dies. Camí cap a les illes més al nord. Poble imprescindible per a veure a Eysturoy, la segona illa més gran de les Fèroe.
Casa familiar, lloguer habitacions amb dret a cuina i bany, propietaris Kinga i Ivan. Segona capital, Klaksvik (aquí l’oficina turística): ideal per explorar el més al nord, illes de Kalsoy, Kunoy, Bordoy, Vidoy… connectades una per ferry, les altres per tunnels ….

DSC_0126
Fratercula arctica. Atlantic Puffin. “Frailecillo” 🙂

la informació turística co2015-08-22 17.51.39mplerta: 2015-08-26 15.50.14

DSC_0182
península de Tinganes. Tórshavn

2015-09-01 20.01.34 DSC_0486http://www.faroeislands.com/

una escapada al Delta

una setmana abans de la manifestació a Amposta, la del “natros pugem sempre, ara baixeu vatros“, que es veu que va ser un èxit, vam anar a passar quatre dies al Delta, quatre dies de gener, que va fer un temps de primavera, amb les bicis…

l’allotjament triat va ser de turisme rural a Poblenou del Delta a unes 2hores i quart de BCN i també de Lleida. Poblenou és un poblet petit, de l’època del Instituto Nacional de Colonización…  amb cases blanques, gent amable, accent marcat, molta tranquil·litat, un bar i 7 restaurants per a la cuina de “proximitat” de veritat -vull dir que hi ha molt bon arrosset.

Els allotjaments rurals tenen equipaments per a famílies i amics, casetes baixes amb patis, i barbacoes. Per a anar amb bici és perfecte perquè tot és pla, pla, pla… i donar el tomb a l’encanyissada, la tancada o arribar-se a la punta de la Banya és fàcil per als biciclistes i també, per als caminadors, i més per als que fan “car-turisme”… i tot l’any hi ha  ocells per veure i també flamants flamencs!! -són tant elegants, i tants roses 🙂 i a l’encanyissada bon restaurant… 🙂 Amb el pont sobre l’Ebre és ràpid arribar a Deltebre… ah! i St. Carles de la Ràpita a uns 8 km… un local a recomanar Lo Barril -ho deixo aquí-.

… i d’aquests quatre dies de natura, bici, ocells, arrosset i altres, surt aquesta proposta per a“una escapada al Delta, amb amics!”, com ho veieu??  agafeu els llargavistes!

sé qui ho pot organitzar!