Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.