Vallfogona (de Ripollès)

I si haguéssim nascut a Vallfogona de Ripollès? Imagineu?  e la muntanya… pre-Pirineu, uns 200 habitants, amb riera “pròpia”, pont medieval, cases de pedra, entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses… allà també paracomVallfogona de Ripollèspten!?Vallfogona  de Ripolllés

Glòria a les faves

Ja sé que fa dies que tots us pregunteu on és l’Eduard. Ell tant reservat i silenciós. Doncs bé, com que ell no us ho pot explicar, ho faré jo.

És ben sabut que l’Eduard és un «bean master». Es va passar tota una setmana determinant la millor recepta, els millors ingredients. Seleccionant les millors faves i preparant un plat de faves, de mida familiar,  el qual, de nit, va fer baixar a la mateixa Montalegre  (mare i verge) en peregrinatge des de l’ermita, per recordar com són les experiències místiques.

Emocionat, l’Eduard, amb el resultat del seu projecte de recerca gastrofamiliar, va creure que no n’hi havia prou en fer un plat celestial, si no que el que havia de fer era poder compartir tots els sentiments i emocions que transmetia tal obra gastronòmica amb la resta de la humanitat i així, en fer-ho, poder transmetre tranquil·litat, il·lusió, goig i felicitat pertot.

Així doncs, es passà mitja setmana cercant la manera, la tècnica, el procediment per poder arribar a fer-ho. Finalment a través d’un procès d’alquímia científica que no explicarem per no allargar la història, va concloure, amb ell mateix, que només hi havia una manera. Una fórmula, una solució i que, a més, només la podria provar un cop. Així doncs, amb l’empempta, el risc i la valentia que el caracteritzen va decidir tirar endavant.

La vetlla de tots sants, en el punt màgic de les 12h (hora universal) de la nit es convertí en una fava. No era una fava qualsevol, era una fava especial, una fava on hi havia concentrat tot el bo del món. La racionalitat, l’empatia, la felicitat i la il·lusió juntament amb tots els bons sentiments que vol expressar quan intenta sortir del seu cos i els que aquell plat tan ben fet transmetien. I en transformar-se, aquesta fava caigué. Caigué dins de la cassola de faves que ja havia preparat per al dinar de tota la família que es reuniria, amb devoció urgellenca, a casa seva.

El dinar començà malgrat no ser-hi ell i sa padrina serví faves, sense pressa, amb mesura i alegria. Els plats eren a taula i, després de l’oració indicada, començà el dinar.  Els comensals, poc a poc, començaren a sentir-se més relaxats, més contents, més feliços. Si hi havia alguna vella rancúnia entre ells, s’esvaí, si tenien alguna discrepància, s’adonaren que ningú té més raó que l’altre i assaborint, poc a poc, cada mastegada, anaren menjant-se le faves.  Gairebé quan els plats estaven escurats, la seva padrina agafà una fava més gran que les altres, tingué un bon sentiment, i se la menjà. I en mastegar-la. En mastegar-la, senyors meus va passar una cosa espectacular.

Una cosa tant espectacular que tothom, fins i tot vosaltres, em donareu la raó, ara que us ho explicaré. En aquell precís moment, el dia de tots sants, quan la Carmeta mossegà la fava el món s’aturà. Sí. S’aturà, uns segons, o unes fraccions de segon, o potser encara no s’ha tornat a engegar. Tots ens en vam adonar i com aquell qui s’adona que alguna cosa estranya va passar però no la sabríem explicar, vam creure que era la nostra imaginació. No, no ho era!

Era l’essència de l’Eduard que s’expandí, de la boca de sa padrina fins als confins del món conegut i part del desconegut. Des d’aquell moment el món va més a poc a poc, la gent somriu, parla s’escolta, s’entén. Des d’aquell moment una pau interior es gesta en el nostre interior, des d’aquell moment la gent és més feliç, més lliure, més gran. La gent fa fills amb més amor, passeja gaudint d’aquest sol de tardor que ens acaricia als migdies, córre amb més energia i troba bolets, quan camina talment com si els bolets ens esperessin.

I ningú mai s’ha preguntat perquè passa això. Passa perquè l’Eduard s’ha alliberat, s’ha expandit, s’ha compartit i ens ha donat, a tots nosaltres el millor que té.

Llàstima que no pugui ser aquí per a treure les conclusions del seu últim experiment, l’experiment definitiu.

Glòria a la fava.

fruita de temporada

em sorprèn, i no pas per a bé, que la gent no sapiguem quina és la fruita del temps / també dita de temporada.
podem trobar els kiwis al costat dels plàtans, de la síndria, de les maduixes, de les taronges i de les nectarines, i de les peres i de les pomes,… ah! i de la pinya (tant nostrada!)
el cos no pot ser que ens demani tot l’any la mateixa fruita, hem de saber què és de proximitat, quina fruita es cull ara, i què “toca” menjar ara per calendari.
ja és tardor, ja no és temps de síndries i melons -els més tardans de l’hort val… però ja van quasi a destemps-. Ara raïm, poma, magranes, castanyes…

Campanya electoral

això de la campanya electoral cansa molt… però molt, a vegades no saps ben bé si és el “club de la comèdia” a veure qui la diu més grossa, o qui fa riure més, i a sobre hi ha els “reguladors” de les “regles de joc” de la campanya… la famosa junta electoral que emet resolucions per a ser aplicades amb immediatesa, uf!!
llàstima que durant una generació no s’ha pogut arribar a cap acord per tenir unes “regles del joc a la catalana” i ara la Junta Electoral Central ( http://www.juntaelectoralcentral.es ) ens trobem que ens venen a decidir què cal veure a la TV3 i què cal escoltar a la CatRadio el diumenge per la tarda. Visca la llibertat de premsa i els criteris periodístics per informar al personal…
A veure si després de la Campanya (i el dia de reflexió… -gran dia inútil, pre-xarxes socials, tot s’ha de dir-) aconseguim alguna cosa per tal que no estiguem així una generació més….

Ràpid

Tan sols una entrada ràpida. Avui pot ser que facin fora a Grècia de l’Euro, amb totes les conseqüències que això té. Si realment acaba passant. O si realment acaben forçant l’acceptació d’allò inacceptable, realment, m’hauré de plantejar si aquesta és l’Europa en la que vull viure. No pot ser que ningú prengui responsabilitat de la seva feina (mal) feta i, en canvi s’obligui als grecs a renunciar al seu futur.