L’Elionor, de Martí i Pol

Martí i Pol és un poeta d’aquells que crec que tothom n’hauria de llegir més de 3 poemes,… que tampoc és tant!
Un poema que és un referent, per mi, és L’Elionor. Un poema narració, d’aquelles històries circulars, que són tant reals que moltes vegades et venen al cap. La noia-dona treballadora de la fàbrica, potser tèxtil, sorollosa, grisa, que et va transformant en una persona trista.

Avui l’he tornat a llegir,  el podeu trobar al llibre La fàbrica, així llegiu alguns poemes més d’aquella època  del poeta☺,  per internet també és fàcil de trobar, fins i tot d’escoltar: L’Elionor. YouTube.

L’última colònia que he visitat és la Farga de Bebié, en un meandre autèntic del Ter, a Montesquiu, camí de Ripoll, ara hi viuen uns 7 habitants, tenen parada de tren pròpia adif en funcionament,…. la Farga està en venda, edificis tancats, decadència, concessió per produir electricitat, edifici escola-església, pistes esportives, i tants etcs. Quantes Elionors van treballar allà…

 

Eternitat

Parlant de les possibles vides viscudes (interessant tema a desenvolupar, “saber” que has tingut altres vides, humanes i fins i tot animals) arriba la millor frase de la setmana, que parteix de qui creu que només té una vida, i després de la vida….  després… l’eternitat.
I jo li pregunto:
I com te l’imagines l’eternitat?
Resposta:
Tal com l’he viscut.

The revenant – pel·li

The_Revenant_2015_film_poster the-revenant-2en sortir del cine vaig haver d’informar-me… una mica més.

The revenant, una pel·lícula on el protagonista reneix i que es basa en “fets reals”, quins?

crec que tot el que em va semblar patranya peliculero és la part del no real :-), i el  real és el personatge , el sr. Glass, un explorador americà, de l’oest, de finals del segle XIX…  , el Dicaprio, de Oscar, la resistència humana al límit.
els paisatges, realment espectaculars, uns paisatges que semblaven canadencs -com si hagués estat allà-… però m’he informat i la majoria són argentins. podeu mirar, sense spoiler.

sí, recomano.

una escapada al Delta

una setmana abans de la manifestació a Amposta, la del “natros pugem sempre, ara baixeu vatros“, que es veu que va ser un èxit, vam anar a passar quatre dies al Delta, quatre dies de gener, que va fer un temps de primavera, amb les bicis…

l’allotjament triat va ser de turisme rural a Poblenou del Delta a unes 2hores i quart de BCN i també de Lleida. Poblenou és un poblet petit, de l’època del Instituto Nacional de Colonización…  amb cases blanques, gent amable, accent marcat, molta tranquil·litat, un bar i 7 restaurants per a la cuina de “proximitat” de veritat -vull dir que hi ha molt bon arrosset.

Els allotjaments rurals tenen equipaments per a famílies i amics, casetes baixes amb patis, i barbacoes. Per a anar amb bici és perfecte perquè tot és pla, pla, pla… i donar el tomb a l’encanyissada, la tancada o arribar-se a la punta de la Banya és fàcil per als biciclistes i també, per als caminadors, i més per als que fan “car-turisme”… i tot l’any hi ha  ocells per veure i també flamants flamencs!! -són tant elegants, i tants roses 🙂 i a l’encanyissada bon restaurant… 🙂 Amb el pont sobre l’Ebre és ràpid arribar a Deltebre… ah! i St. Carles de la Ràpita a uns 8 km… un local a recomanar Lo Barril -ho deixo aquí-.

… i d’aquests quatre dies de natura, bici, ocells, arrosset i altres, surt aquesta proposta per a“una escapada al Delta, amb amics!”, com ho veieu??  agafeu els llargavistes!

sé qui ho pot organitzar!

Campanya electoral, l’última de… l’any.

el setembre passat, estàvem en campanya electoral i el meu esborrany ràpid també estava en campanya. la idea era “A veure si després de la Campanya (i el dia de reflexió… -gran dia inútil, pre-xarxes socials, tot s’ha de dir-) aconseguim alguna cosa per tal que no estiguem així una generació més….”.
està clar que amb tants pocs dies no hem guanyat pas re, i ni la llei electoral de la Gencat  es veu en l’horitzó ,ni la Llei Orgànica electoral espanyola crec que es modifiqui en anys.. o si?
que el periòdic d’Andorra hagi publicat, durant la Campanya per a les eleccions generals espanyoles, al web elperiodic.ad fins a 6 sondejos electorals del baròmetre GESOP, en català i en castellà, i ho titulin com a “l’enquesta prohibida” és per a pensar seriosament sí volem ser democràticament parlant tant rancis. això recorda una mica maneres de fer pre-democràtiques, és a dir, franquistes.
a veure quantes eleccions farem el 2016 i quines campanyes tindrem: debats cridaners, cara a cara que no aporten re, ves a saber potser millorarem alguna cosa amb tots els canvis que vindran…

Vallfogona (de Ripollès)

I si haguéssim nascut a Vallfogona de Ripollès? Imagineu?  e la muntanya… pre-Pirineu, uns 200 habitants, amb riera “pròpia”, pont medieval, cases de pedra, entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses… allà també paracomVallfogona de Ripollèspten!?Vallfogona  de Ripolllés

Glòria a les faves

Ja sé que fa dies que tots us pregunteu on és l’Eduard. Ell tant reservat i silenciós. Doncs bé, com que ell no us ho pot explicar, ho faré jo.

És ben sabut que l’Eduard és un «bean master». Es va passar tota una setmana determinant la millor recepta, els millors ingredients. Seleccionant les millors faves i preparant un plat de faves, de mida familiar,  el qual, de nit, va fer baixar a la mateixa Montalegre  (mare i verge) en peregrinatge des de l’ermita, per recordar com són les experiències místiques.

Emocionat, l’Eduard, amb el resultat del seu projecte de recerca gastrofamiliar, va creure que no n’hi havia prou en fer un plat celestial, si no que el que havia de fer era poder compartir tots els sentiments i emocions que transmetia tal obra gastronòmica amb la resta de la humanitat i així, en fer-ho, poder transmetre tranquil·litat, il·lusió, goig i felicitat pertot.

Així doncs, es passà mitja setmana cercant la manera, la tècnica, el procediment per poder arribar a fer-ho. Finalment a través d’un procès d’alquímia científica que no explicarem per no allargar la història, va concloure, amb ell mateix, que només hi havia una manera. Una fórmula, una solució i que, a més, només la podria provar un cop. Així doncs, amb l’empempta, el risc i la valentia que el caracteritzen va decidir tirar endavant.

La vetlla de tots sants, en el punt màgic de les 12h (hora universal) de la nit es convertí en una fava. No era una fava qualsevol, era una fava especial, una fava on hi havia concentrat tot el bo del món. La racionalitat, l’empatia, la felicitat i la il·lusió juntament amb tots els bons sentiments que vol expressar quan intenta sortir del seu cos i els que aquell plat tan ben fet transmetien. I en transformar-se, aquesta fava caigué. Caigué dins de la cassola de faves que ja havia preparat per al dinar de tota la família que es reuniria, amb devoció urgellenca, a casa seva.

El dinar començà malgrat no ser-hi ell i sa padrina serví faves, sense pressa, amb mesura i alegria. Els plats eren a taula i, després de l’oració indicada, començà el dinar.  Els comensals, poc a poc, començaren a sentir-se més relaxats, més contents, més feliços. Si hi havia alguna vella rancúnia entre ells, s’esvaí, si tenien alguna discrepància, s’adonaren que ningú té més raó que l’altre i assaborint, poc a poc, cada mastegada, anaren menjant-se le faves.  Gairebé quan els plats estaven escurats, la seva padrina agafà una fava més gran que les altres, tingué un bon sentiment, i se la menjà. I en mastegar-la. En mastegar-la, senyors meus va passar una cosa espectacular.

Una cosa tant espectacular que tothom, fins i tot vosaltres, em donareu la raó, ara que us ho explicaré. En aquell precís moment, el dia de tots sants, quan la Carmeta mossegà la fava el món s’aturà. Sí. S’aturà, uns segons, o unes fraccions de segon, o potser encara no s’ha tornat a engegar. Tots ens en vam adonar i com aquell qui s’adona que alguna cosa estranya va passar però no la sabríem explicar, vam creure que era la nostra imaginació. No, no ho era!

Era l’essència de l’Eduard que s’expandí, de la boca de sa padrina fins als confins del món conegut i part del desconegut. Des d’aquell moment el món va més a poc a poc, la gent somriu, parla s’escolta, s’entén. Des d’aquell moment una pau interior es gesta en el nostre interior, des d’aquell moment la gent és més feliç, més lliure, més gran. La gent fa fills amb més amor, passeja gaudint d’aquest sol de tardor que ens acaricia als migdies, córre amb més energia i troba bolets, quan camina talment com si els bolets ens esperessin.

I ningú mai s’ha preguntat perquè passa això. Passa perquè l’Eduard s’ha alliberat, s’ha expandit, s’ha compartit i ens ha donat, a tots nosaltres el millor que té.

Llàstima que no pugui ser aquí per a treure les conclusions del seu últim experiment, l’experiment definitiu.

Glòria a la fava.

fruita de temporada

em sorprèn, i no pas per a bé, que la gent no sapiguem quina és la fruita del temps / també dita de temporada.
podem trobar els kiwis al costat dels plàtans, de la síndria, de les maduixes, de les taronges i de les nectarines, i de les peres i de les pomes,… ah! i de la pinya (tant nostrada!)
el cos no pot ser que ens demani tot l’any la mateixa fruita, hem de saber què és de proximitat, quina fruita es cull ara, i què “toca” menjar ara per calendari.
ja és tardor, ja no és temps de síndries i melons -els més tardans de l’hort val… però ja van quasi a destemps-. Ara raïm, poma, magranes, castanyes…

Campanya electoral

això de la campanya electoral cansa molt… però molt, a vegades no saps ben bé si és el “club de la comèdia” a veure qui la diu més grossa, o qui fa riure més, i a sobre hi ha els “reguladors” de les “regles de joc” de la campanya… la famosa junta electoral que emet resolucions per a ser aplicades amb immediatesa, uf!!
llàstima que durant una generació no s’ha pogut arribar a cap acord per tenir unes “regles del joc a la catalana” i ara la Junta Electoral Central ( http://www.juntaelectoralcentral.es ) ens trobem que ens venen a decidir què cal veure a la TV3 i què cal escoltar a la CatRadio el diumenge per la tarda. Visca la llibertat de premsa i els criteris periodístics per informar al personal…
A veure si després de la Campanya (i el dia de reflexió… -gran dia inútil, pre-xarxes socials, tot s’ha de dir-) aconseguim alguna cosa per tal que no estiguem així una generació més….