Delfos

εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει “Si ets humà, procura pensar en coses humanes”

En arribar-hi era negra nit.
La sensació que tenia per la carretera era estranya, com si realment estiguéssim molt amunt i com si el lloc fos conegut per mi. A baix es veien llumetes de poblets que la costa resseguien, o potser no, potser eren poblets enmig d’una vall.
La sensació que tenia era d’estar dalt, ben amunt del vessant de la muntanya i  com ben a prop d’un estrany poder, com qui nota que està on s’ha d’estar, al bell mig del món. La lluna no era plena, però m’ho semblava.

Al matí tot va ser diferent a primera hora. Em trobava al centre del món -conegut- de l’Edat Antiga. La muntanya era verda, el cel blau intens i la vall estava plena d’oliveres. No recordo haver-ne vist tantes mai abans.

En arribar a les ruïnes de l’Oracle, entre els turistes japonesos i els alemanys vaig veure quatre noies gregues que vestien unes túniques llargues i blanques amb unes flors liloses al pit i unes altres als cabells. Davant el que quedava del Temple d’Apol·lo, les noies feien un ritual, una deia unes paraules i les altres les repetien una i altra vegada, un mantra en tota regla. I en aquell moment que van alliberar uns perfums dolços vaig sentir la necessitat imperiosa de meditar, amb aquell aire que podria ser una brisa suau, sota el sol radiant, amb vistes a la vall, des del vessant sud del mont Parnàs.

Vaig seure on hi havia les restes d’una columna, uns cinquanta centímetres sobre terra més o menys  i vaig començar la primera meditació profunda del dia allà al costat del Temple.

Tot i que les noies ja havien marxat, jo sentia, encara, els seus càntics,  i un regust de llorer se’m va instal·lar al fons del paladar.  De sobte vaig notar altra vegada un poder, no era un poder tel.lúric per ser entre les ruïnes, era el poder del vol d’una àguila que se’m va endur ben amunt.

A vista d’ocell vaig veure l’Oracle en el seu màxim esplendor. Delfos era un nucli ben ple de gent d’arreu que acudien a l’Olimpíada, als Jocs Pítics,  que es celebrarien en set dies. Alguns acudien carregats d’or, altres amb figures de fang, amb teles treballades en indrets llunyans, uns quants exvots serien per als déus i l’Oracle, a veure quins serien els designis dels déus i si podrien marxar tenint bons auguris.

Els carrers bullien de gent, i una tranquil·litat de puresa i perfecció infinita omplia el Temple d’Apol·lo. El temple lluïa al seu màxim esplendor el lema: ץѵϖϐԏ  ƠαƐαƲƬόƲ, és a dir, posa en clar les teves intencions. Els sacerdots portaven túniques noves, i esperaven acomplir els seus deures tots aquells dies de festa, calia escollir bé qui serien els que podrien preguntar a Pítia i quines preguntes i intencions tenien. Confiaven en què cap nouvingut fes ballar el cap a les pitonisses, que no les segrestessin ni que desapareguessin enmig de la nit, en set dies seria lluna plena i era més fàcil la fugida.

Al temple hi havia tres pitonisses escollides i educades des de ben petites. La més jove tenia uns 30 anys, transmetia espiritualitat i tranquilitat, purificada amb les aigües de la font de Castàlia, tenia uns ulls blaus de color cel i els seus cabells, que eren negres com la nit, trenats, li arribaven a la cintura.

De sobte, vaig notar que revivia aquell moment en què, allà, al centre del món,  la vaig veure per primera vegada.  Ella seia en un tamboret de tres potes,  la seva cara era complaent, tenia un mocador blanc a la mà dreta,  i la túnica que la vestia era de color vermellós, molt lleugera, tenia uns vint mil plecs, i tota perfumada feia la mateixa olor que tot el temple.

Dos sacerdots estaven al seu darrera, més en la penombra, preparats per traduir el que Pítia em volia dir. I llavors vaig notar que el gust del llorer era molt intens i vaig començar a despertar de la meditació profunda. Sé que la vaig raptar passats set dies.

Quaresma

El Dimecres de Cendra comença un període de quaranta dies, els dies que falten pel Diumenge de Pasqua.

És el temps de la Vella Quaresma, s’ha acabat la festa boja del Carnaval, i ha arribat la vella bruixa, arrugada, amargada, amb el seu mocador, la seva faldilla enorme i les seves 7 cames, i carregada de bacallà. Cada setmana perd una cama el divendres!

Durant aquest temps de quarantena (cristiana), de preparació física i espiritual per arribar a Setmana Santa, es practica la penitència, amb el dejuni i l’abstinència. La carn i els ous prohibits. uff !!Massa sacrifici!! això va evolucionar… el dejuni només els divendres,  o menjar lleuger durant la setmana (sopes d’oli, brou i verduretes) i peix exclusivament els diumenges, o menjar normal durant la setmana i el divendres peix, dimecres bunyols de bacallà, o cada dia bunyols -ensucrats- de quaresma.

Anar evolucionant, i que no es perdi el dolç.

Cartoixa

Una visita obligada del Priorat és anar a “la casa del Prior”, és a dir, la Cartoixa d’Escaladei, que va ser el primer monestir de l’ordre dels de Sant Bru – els cartoixans- a la península.

Des del 1194 quan Alfons I el Cast va cedir als monjos un indret per al silenci, la solitud i la natura…. i va ser temps per a la colonització i cristianització, temps per a l’aïllament, l’oració, la lectura, la meditació, la contemplació i el treball manual…. les cel.les, els horts, les fonts, els dominis, el Priorat, els delmes, i tota una projecció gòtica, classissista i barroca, …. fins a l’any 1835: Mendizábal, l’abandonament, el saqueig i l’incendi.

A l’espera de rebre un reconeixement UNESCO, la feina de recuperació i de restauració continua, enmig de la natura, al Montsant, al Priorat, entre vinyes, ametllers i oliveres, … sense presses, … visites sense presses, per caminar i per buscar un bon lloc per dinar, al poble d’Escaladei potser un tast de vins (rutes enològiques), o a la Venta d’en Pubill -encreuament de carreteres clàssic-, un bon vi, potser de Cornudella.

 

 

Galeres

Sembla ser que ha arribat l’època de l’any de les galeres.
Doncs som-hi!!
Unes galeres ben fresques. Un bon sarpat, eh!
Va posa-me’n una mica més!
I com ho farem !?
Ho farem fàcil !!
El consell és: “Si són petitones arròs, si són grans planxa a topeee i sal grossa 😋” .
I si fem planxa i fideus!?
Vinga….. una mica de ceba abundant a la base de la cassola, unes verduretes i bolets ben talladets… a consciència… i amb estil, tot uniforme ben talladet en un pim pam.
Suquet de tomata.
Una fulla de llorer, que fa “cuina catalana”.
Pèsols, per posar-hi color .
Uns fideus.
Sal i pebre, al gust.
Fumet de peix… i uns set minutets. Aproximadament així.
I ja està!
Ah! I les de la planxa, ha sigut més ràpid; sal i volta i volta i pebre al gust!
Tot perquè hi havia una mica de ganes de fer un “bon sopar de galeres” amb els amics.

La paternitat

ET-no vigent Ara que ja torna a ser finals d’any s’ha de tornar a remoure el tema, endavant, endarrera. Podria ser qualsevol tema, però mira, concretament és la paternitat.

Un dia, ja fa més d’una generació, va arribar l’etapa democràtica actual a Espanya, sí, la famosa Constitució de 1978, la dels principis d’igualtat…. i no discriminació per raó de sexe.

“Y corría el año 2007” quan es va aprovar una llei per a la ” igualtat efectiva de dones i homes” que va preveure un permís de paternitat, segurament impulsat per haver de complir alguna norma europea…  i, es va reformar l’Estatut dels Treballadors: “el trabajador tendrá derecho a la suspensión del contrato durante trece días ininterrumpidos”, això 13 dies, ni 14, ni 15,… 13 dies. Els quals, prèvia cotització, el progenitor-pare té dret al 100% de la base de cotització.

I vam evolucionar, com a país-estat, i al 2009 es va tirar la casa per la finestra, i es va preveure una ampliació pel permís de paternitat “cuatro semanas ininterrumpidas”. uuuuhhhh, uuuuhhhh,…. no un mes, 4 setmanes, 28 dies.

Això sí, es va preveure que les 4 setmanes entrarien en vigor el 1r de gener del 2011. I des d’aquells dies (governs Zapatero, Rajoy, … )s’ha posposat la seva entrada en vigor unes 6 o 7 vegades, cada nova llei de pressupostos (o modificació per reajustar) ho ha deixat per l’any següent, … i així fins a 2017. Són les 4 mis(t)erioses setmanes en pro de la igualtat, exclusives per al pare, per a les seves responsabilitats familiars, perquè s’involucri en la vida de l’infant,…

Ara que ja hem superat les crisis, ara sí, noves “negociacions polítiques” en pro de la “modernitat” i a per les 4 setmanes (que no 4 mesos). Araa sí, visca les paternitats dels pares treballadors, no per obligació, només com a dret, que si no ho volen gaudir, si els pressiona l’empresari o altres etcs no cal, eh?

Fem tard, ens quedem curts, i ho fem malament. I a més a més, ho sabem.

un ramat de cols

Un ramat de cols

Avui, aquest matí he estat atacat. Inversemblant, oi? Doncs he rebut un bon atac i, de fet, encara estic ben masegat.

Jo no feia res, almenys res ofensiu, anava pel carrer tot passejant el meu gos imaginari (és més pràctic tenir un gos imaginari que un de veritat, no cal alimentar, ni treure pèl i, sobretot, no cal recollir-ne els excrements, pudents i calentets que expulsen del seu cos quan els treuen de passeig) Doncs això, anava tot pinxo pel carrer, passejant el meu gos imaginari i parlant amb altres persones que també passejaven el seu gos imaginari. La conversa no era res d’extraordinària, la raça, la mida, allò que els hem ensenyat… Res que surti de l’habitual.

De cop i volta, uns metres enllà veig una legió de cols caminant pel carrer. No eren més de vint o vint-i-cinc, ara, anaven en formació militar.  En veure-les, he cregut oportú agafar més fort el meu gos imaginari i avorar-me una mica per deixar-los pas, penseu que ocupaven tota la vorera. En veure’ns (a mi i a un parell més de passejadors de gossos imaginaris) han parat. El caporal (o almenys el que duia la veu cantant) s’ha posat al davant i la formació ha passat a formació d’atac. Tenien forma de triangle amb el cap al vèrtex més proper a nosaltres.  Nosaltres, encuriosits, ho miràvem com aquell qui veu una exhibició. Aparentment no hi havia maldat en els seus ulls, fins i tot alguna persona aplaudia el canvi de formació. Un cop fet, han agafat embranzida i s’han atrinxerat contra nosaltres. Amb penes i treballs hem apartat els gossos perquè no prenguessin mal i quan ens hem volgut començar a defensar, ja estaven en ple atac. Sembla estrany la força que pot tenir una col, i la mà de tècniques d’atac que tenen. Les més tupides i grosses agafaven les més petites i les feien saltar com si fossin projectils, després, les robustes picaven amb força al sec de la cama i les que ja havien caigut del salt, rebotaven, gairebé amb gràcia i elegància per qualsevol part del teu propi cos que trobaven. I no en tenien prou, amb un atac, quan crèiem que havien acabat, giraven cua i tornaven. El segon atac ja ha estat més igualat, nosaltres, ens hem posat en cercle i amb mans, peus, ungles i dents hem defensat les nostres posicions. No podem dir que no ens hagin tocat ni, tan sols podem dir que tothom hagi sortit indemne, un parell de persones han hagut de ser ateses per diferents traumatismes. Encara no puc dir perquè, el caporal ha tocat el xiulet, les cols han tornat a formació militar, i han continuat avançant carrer avall. Sense donar explicacions, ja se sap, són murries, aquestes cols.

Ara al vespre, he pensat que podia explicar aquesta història mentre s’arrefreda, al bol, un brou que he fet durant la tarda i té un regust, irresistible, de col.

Montserrat. Cor de Catalunya

screenshot_20161125-233553Els catalans a Montserrat un dia o altre hi hem anat. De petits. De grans. Per veure la Moreneta. Per resar. Per veure les muntanyes. Per fer una excursió. Per demanar refugi. Buscar el perdó. Hi hem anat a peu. En bus. En autocar. Amb cotxe.

La muntanya, un dia com un diumenge està plena de gent, i l’aparcament que tenen habilitat està al 102%. Molta gent. Baixar a la Santa Cova és un passeig o excursioneta assequible, no és massa llarg, i les figures del Rosari monumental, amb les vistes, van distraient l’estona. La pujada després ja costa una miqueteta més.

El cas és que era un diumenge de primers de mes, baixavem tranquil.lament i vam trobar una família, abuela, madre e hijo, que segurament feia temps que eren catalans, però tenien accent de Colòmbia. El cas és que mare i fill feien el peregrinatge descalços fins a la Cova, li dic peregrinatge perquè les sabates les portaven a la bossa. Vaig mirar-los els peus i em van semblar grans. Coses del directe. El fill posem que tenia uns 13 anys, mirava el mòbil i anava baixant, mentrestant escoltava la “seva” música. Bé, ell i els altres del camí, gràcies al mòbil i això de compartir el que escoltes quan vas porai. I llavors, enmig d’aquell peregrinatge que feien, la abuela li diu: ¿ y esa música que escuchas? es blasfemia, como que no es mucho para estar aquí.  En efecte, un requetón de males paraules, jodiendo y joder,… no per escoltar-lo fent el Camí del Rosari monumental.

Per favor. Al cor de Catalunya: Natura, Art i Espiritualitat.

 

 

 

 

En Ave, el tren.

A les 15.15h està  prevista la sortida de l’ave. Bitllet comprat de fa dies. 4 dies. Amb previsió perquè  és un dels divendres  de l’any  previs a un “pont”. .. i val la pena arribar amb temps a l’estació també.
És  el primer dia que agafo un tren Ave. No un Alvia o un Altaria. Un Ave.
A les 15.16h es mou…. comença el viatge.
A les 15.26h ja ha frenat tres vegades…. i encara no hem sortit  del ” calaix de Sants “.
Dos seients endavant o endarrera una senyora diu “si porque estamos acompañados” i afegeix “a mi lo que me da,… es la oscuridad”.
Sembla que passa un altre Ave, potser prioritari, i llums que s’encenen i s’apaguen…. anunci des de la normalitat de “benvinguts” i “passarem un documental”…. i ja 15.30h deixem el “calaix” endarrera.
A veure si tenim un bon viatge!
16.03h Tarragona. La Secuita. Seguint documental sobre ElBulli o bé  les tècniques  d’avantguarda culinàries. Postres que poden ser entrants. O bé, entrants que poden ser postres.  16.05h continem…  🚅
16.41h just hem sortit de Lleida i demanen disculpes perquè  el tren porta un retard de 15 minuts.
17.14h Delicias.

En fi,  18 minuts més tard del previst, o més.

Dies després vaig a reclamar la devolució  del 50% del bitllet, però es veu que aquest  compromís  ha decaigut per a bitllets promo com el meu. Això  per pagar una mica menys… iguslment vaig tramitar la reclamació.  Sense esperances, això sí.

Pirineu aragonès. Canfranc

picsart_11-12-03-39-37Sí. Pirineu aragonès. L’hi agrada a tothom. Tothom hi va. Excursions. Esquí. altres etcs… i va som-hi!… que és  aquí  mateix, i cap a Canfranc. Canfranc és un poble – estació internacional. És a dir, tot  és  “estació”.

Un lloc “adif”, o de la Diputació, en tot cas abandonat, fantasmagòric, amb el seu  cartellet a la porta “prohibit baixar a les vies” … i giro el cap, miro les vies i veig famílies senceres caminant entre les vies, per damunt de trossets d’uralita trencada, pujant a ferros que un dia van ser vagons, ara tot està destrossat, tot, la cosa promet.

El títol  és  “Estación Internacional de Canfranc”… un mega emplaçament, un edifici magnànim de l’època (a lo palauet francès, cúpula impressionant) amb tot i més, enginyeria dels anys 20, de fa un segle, potser unes 16 vies, un tunnel  de 7.875 metres a Somport per connectar amb França. El trendiment transpirinenc. Una sortida pels Pirineus en tren.

Va funcionar entre 1928 i el 1970, quan va descarrilar un tren a la part francesa, – el rumor és que la cosa potser va ser provocada -, un pont va caure/trencar-se  i els de la SNFC de França encara no han vist ara l’interès de tornar a tenir una via útil  Pau-Zaragoza… amb un bus sembla ser que ja fan.

Fantasmagòric. De pel·lícula.

El tunnel ara no té via, diré  que ja no és  ferroviari, -total per anar enlloc, fora-, però és un tunnel via de seguretat per al tunnel viari de Somport, i també porta d’accés al Laboratori subterrani de Canfranc, a 850 metres sota el Tobazo, on estudien la “matèria fosca”…

De pel·lícula.

Bé, de pel·lícula també és “El Rey de Canfranc” , documental,  espionatge, II Guerra Mundial, i Canfranc.  A veure.

La Forcadell no es toca !!

20161020_203109He anat a les 7 a la Ciutadella, davant del Parlament. La Forcadell No es toca! És la segona autoritat del pais, ens representa, i no està sola.

Carme  Forcadell!  no estàs  sola!! Carme  Forcadell!  no estàs  sola!!

Fora fora fora..!!! .. la jus-tí-cia  espanyola aaaa!!!.   No ens fa por la justícia  espanyola!!. Pam i pipa pam i pipa. Perquè som una Nació!! Pam i pipa pam i pipa.!!!

Sen-se por. !! Sense por.!! Sen-se por. !! Sense por.!!

No hi ha dret.!! !

Sen-se por. !! Sense por.!!

I-Inde-indepen-dèn-ci-a  !! I-Inde-indepen-dèn-ci-a  !! I-Inde-indepen-dèn-ci-a  !!

Himne dels Segadors. Visca Catalunya! Lliure!!

Ni un pas enrere.!!!!! Ni un pas enrere.!!

Tots som Carme . Ni un pas enrere.!!
Carme Forcadell !!!.  Carme  Forcadell. !!! Carme  Forcadell .!!!

Fora fora fora..!!! .. la jus-tí-cia  espanyola aaaa!!!.

Pel meu darrera passa el… Jutge Vidal. “No afluixarem”.

La Ciutadella és un clam …. Carme  Forcadell!  no estàs  sola!! Carme  Forcadell!  no estàs  sola!!