Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.

Votaré que sí, malgrat tot.

Malgrat que no sóc nacionalista, i que no he votat mai CiU ni ERC.

Malgrat el bufet lliure de la història de l’independentisme: agafen tots els fets del menú històric que recolzen la repressió de lo català, i en canvi es marginen els fets que apunten que, dins Espanya, segons quines èpoques, tampoc ens ha anat malament. O el 1714: cert que hi vam perdre molt, però no la independència perquè no la hi teníem; i part del que vam perdre-hi ja ho hem recuperat amb l‘autonomia: ajuntaments, generalitat, monarquia no absoluta, competències àmplies.

Malgrat que és massa lineal per a ignorar-la la relació entre l’inici del procés i la crisi econòmica-retallades-corrupció. I que el procés ha servit per reconduir el malestar generat per una crisi gestada pels de dalt; per desviar les ires per les retallades en sanitat, educació i serveis socials que afecten als de baix; per amagar els casos de corrupció i la patrimonialització del país per part de convergència.

Malgrat que també és una traïció. A la nombrosa població d’Espanya que també n’està farta, que també han estat perjudicat pels successius governs i règims, que també voldrien canviar-ho tot, i que tenien en Catalunya una de les regions més contestatàries i rebels.

Malgrat que tinc por que, quan siguem independents, la gent es desmobilitzarà, i la revolució social quedarà pendent, doncs les elits mantindran els privilegis i domini ideològic, i només ens cediran millores en uns pressupostos més socials. Que la cínica màxima del Gattopardo “canviar-ho tot per a que no canviï res” amenaça l’horitzó independent.

Malgrat que les actituds intolerants cap als que qüestionen la ortodòxia del procés ja sigui per l’esquerra (la CUP, quan exigia el cap de Mas), per les formes en què es tiren endavant les lleis bàsiques i el referèndum (la Colau, el Coscubiela) o per la pròpia essència nacionalista (“botiflers”, als del PSC per la diada) em faci arrufar el nas: tractarem prou bé als que hagin dit que no, als que no hagin dit res, o hi haurà actituds revengistes dels vencedors. No em fan tanta por les polítiques de govern, que seran equànimes, ni les grans ciutats on els castellanoparlants són molt abundants o majoria, sinó les actituds que es puguin tenir en el cinturó independentista dels petits pobles de la Catalunya interior. No parlo d’agressions ni d’insults, sinó de subtil menyspreu al xarnego.

Malgrat que la voluntat de diàleg és qüestionable quan: et retallen l’estatut al 2010, i vas a Madrid a demanar més (el Pacte Fiscal); et tomben el Pacte Fiscal, i demanes el referèndum “sí o sí”.

Malgrat que es repeteixi com inqüestionable que ens podem emparar en el Dret d’Autodeterminació que marca la ONU en la seva carta fundacional, quan es va fer per donar sortida a les ocupacions colonials del XIX i XX, i no per les nacions incloses en països més grans en el procés històric de formació dels estats moderns allà als segles XV-XVII.

Malgrat que es demana democràcia però s’està disposat a sacrificar-la per a obtenir la independència, ja que s’ha tirat endavant amb una majoria parlamentària que tècnicament no representa al 50% dels vots, i que sembla que es vol tirar endavant amb un referèndum en que el sí serà absolutament majoritari només perquè no s’ha aconseguit que els del no hi participin.

Malgrat que viatjant per Espanya sempre se m’ha tractat exquisidament, tot i que el meu accent em delata com a català tant bon punt obro la boca, i que no sé com em miraran després.

Malgrat que em sento tant espanyol com català, i que convertir els pobles que tinc a 40 km a l’esquerra del mapa en estrangers ho trobo molt fort.

Malgrat que sóc de per Lleida, i el centralisme de Barcelona també em fa por.

Malgrat que és probable que quedem fora de la UE i de la seva PAC agrària durant uns anys (pocs?), i que no crec que es facin col·lectes populars per pagar les desenes de milers d’euros que deixaran de cobrar els pagesos. I que en general, pot ser que la transició comporti problemes econòmics un temps (curt?)

Malgrat que, per cert, els independentistes parlin sempre d’ells com el “Poble Català”, o de què no es pot aturar la voluntat del poble, etc., quan grosso modo qui es vol separar és la meitat dels catalans.

Malgrat que, per titllar la repugnant però de moment (avui, 22 setembre) limitada repressió de l’estat, es facin servir paraules tant gruixudes com Estat d’Excepció, Colonització, Feixisme, Repressió Indiscriminada, Franquistes o mort de la Democràcia que em molesten igual que ens titllen de Totalitaris, Supremacistes o Nazis.

Malgrat que, davant la repressió d’aquests dies, es digui que ja no és una qüestió d’independència sinó de Democràcia, de Dignitat, de Drets Civils, de Drets Humans; bé, doncs no, la cosa segueix sent sobre la independència: ells forcen o violen la legalitat per fer registres i detencions com nosaltres l’hem forçat per crear una legalitat catalana.

Malgrat que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”: doncs no val saltar-se les lleis espanyoles i després queixar-se de què se’ls aplica la llei. Veig molts alts càrrecs i polítics plenament conscients de què poden enviar-los a la presó un temps, però molts altres sembla que citin a Gandhi o juguin a la desobediència civil sense recordar que en aquests casos històrics la repressió va ser amb sang i durant anys.

Malgrat les consignes populistes: volem votar, is this your problem? [escrit en una urna], votem per ser lliures, dignitat… amb les que és impossible estar en contra, però que amaguen la complexa situació en què estem.

Malgrat que s’ignora la raó i es manipulen les emocions quan es dóna altaveu als ciutadans que diuen que això “ho fan pels seus avis que van patir la repressió franquista”, com si els catalans haguéssim estat els únics a patir-la.

Malgrat que es presenti el tema com una qüestió de Llibertat d’un Poble, quan, en essència, vivim en llibertat, potser més que en altres comunitats perquè aquí hi ha més diversitat ideològica i potser estem més oberts al món.

Malgrat que veig demagog omplir-se la boca amb el pluralisme de TV3 (major, és cert, a la majoria dels mitjans estatals) quan moltes entrevistes als dels sí són simples altaveus per difondre les seves idees, alguns periodistes hi són clarament parcials i conviden amb entusiasme els simplistes fins a la caricatura de Societat Civil Catalana enlloc de gent que sigui capaç de qüestionar el procés sense utilitzar arguments de primària.

Malgrat que trobaria un insult a la intel·ligència si no pensés que és una tàctica per guanyar indecisos el presentar el tema com un xoc entre Democràcia (els catalans) i Repressió (de l’estat espanyol) quan això és un joc d’estratègia en què, davant del xoc de legalitats, s’han de guanyar adeptes i aliats a lo Joc de Trons (i on, per cert, Espanya hi juga fatal).

Malgrat que trobo odiosa la retòrica maniqueista de “amb nosaltres o contra nosaltres”, doncs ni els catalans som tant bons ni els altres tant dolents.

 

Malgrat tot, votaré que sí.

Perquè el govern de Madrid és molt més intolerant del que som aquí, i l’oposició només juga a l’ambivalència per fer caure Rajoy.

Perquè el com han gestionat el procés des de Madrid demostra els tics autoritaris que tenen, els rígids que són, els capquadrats que demostren ser.

Perquè si aquí manipulem la història, allà ho fan de manera encara més burda.

Perquè si el procés té mancances democràtiques, en bona part és perquè ens han obligat a fer-ho així i a l’estat espanyol la por a la democràcia és bastant més gran.

Perquè el dèficit fiscal és excessiu i la manca d’inversió de l’estat és sistemàtica, i majors recursos ens permetran tenir pressupostos seran més socials, amb més partides per investigació, i això ens beneficiarà als que vivim i treballem aquí.

Perquè com va dir Manuel Delgado, tinc ganes de ser independent per poder tornar a ser antinacionalista i d’esquerres.

Perquè les elits d’Espanya són massa poderoses per a que les poguéssim canviar, malgrat aliar-nos amb altres forces progressistes d’Espanya.

Perquè el conflicte enquista les postures, i si Catalunya surt derrotada del procés, com diu l’Otegi, des de Madrid ens ho faran passar malament.

I perquè el canvi climàtic, les desigualtats socials, el neoliberalisme, o la Tercera Revolució Industrial –els desafiament del segle XXI- es poden encarar millor des d’una petita Catalunya independent que des d’una regió queixaluca en tensió permanent amb l’estat lent i burocratitzat que és Espanya.

No per dret històric, no per falta de drets ni de llibertats, no per dignitat, potser fins i tot posant-me una bena als ulls que m’impedeixi veure els tics demagògics del procés, potser només per egoisme i perquè Catalunya tingui totes les eines per encarar el futur.

Res de res! (el manifest)

Els sotasignants ens adherim al manifest RES DE RES i ens comprometem a defensar-ne els seus valors i els seus principis.

En la cultura del país no fer res sempre ha estat mal vist. No fer res sempre s’ha associat a mandra, mala vida, a valors distesos i poc elevats. Això és degut que no fer res, es concep com la conseqüència d’una deserció intel·lectual i sobretot laboral al tipus de vida establert com a homologable. No es prejutja si sota aquesta homologació vital hi ha deserció intel·lectual o no, no es prejutja el valor afegit individual que cadascú pot aportar (o restar) en cada opció vital si aquestes opcions no surten dels paràmetres validats per l’estandard. Per tant, els sotasignants, volem deixar molt clar que no fer RES conscientment requereix un esforç intel·lectual probablement més alt que seguir els paràmetres d’una vida homologable.

És per aquest motiu que reivindiquem no fer res conscientment com un espai d’alliberament físic i intel·lectual d’aquesta societat d’estàndards en la qual estem immersos. Reivindiquem no fer res conscientment com un acte de rebel·lia, d’afirmació personal, de reivindicació de l’ésser humà i del pas del temps com a força inmutable de l’univers.

No fer res conscientment és un acte de radicalisme; un punt impenetrable en aquest món que volen estressant i volàtil: Senyor món! No veu que estic no fent res! En aquestos instants no m’afecta, no té poder sobre mi.

No fer res és conscientment és posar en crisi el sistema: Senyor sistema! En aquestos moments les seves normes no tenen efecte sobre mi! Estic no fent res!

No fer res conscientment és pur anticapitalisme, un anticapitalisme radical i dolç, tendre, exigeix poc i aporta molt a la carregada ànima humana: Senyor capital! Queda clar que no estic del tot d’acord amb vostè! En aquestos moments ni produeixo ni consumeixo! Us sóc una càrrega, una nosa, un error, i ho faig conscientment!

No fer res conscientment és llibertat, lleugeresa, deixar-ho tot de banda i caure en mans de la tranquil·litat i relaxació del temps guanyat. Senyores obligacions: Estic no fent res! Aquest espai de temps és el meu gaudi, el meu goig i la meva esperança de futur.

No fer res conscientment és qualitat de vida, és aparcar la família, els amics, les cabòries, la política, els nervis, els mòbils, els actes reflexos. No fer res conscientment és tancar una porta i quedar-se amb un mateix i prou. És la reivindicació de l’èsser humà per sobre de tot, reivindicar-se a un mateix davant d’una societat col·lectiva i col·lectivitzada que només se’ns vol com una part seva amalgama, no com a un individu únic i irrepetible.

No fer res conscientment és art. És l’art d’oferir-se a un mateix la bellesa (i a la bellesa) del món, de ser capaç d’aturar-se, de mirar el món – i la vida- a la cara i dir-los: Aquí sóc jo, i no faig res! Així ho he escollit! Algun problema?

No fer res conscientment ens fa més únics, més humans. No fer res conscientment ens torna al nostre lloc dins de l’univers. Deixem de ser el centre de la nostra quotidianeïtat i passem a ser un microscòpic punt, pràcticament imperceptible, dins de l’univers. Senyor univers: He tornat per ocupar el meu lloc. Per reivindicar-lo i apropiar-me’n! Senyor univers! Aquest és el meu nom i el meu espai.

No fer res conscientment és sostenible! No fer res conscientment implica deixar de malbaratar recursos, no fer res conscientment és ecològic, durant unes estones no explotem aquest planeta finit en recursos i infinit en estupidesa. No fer res conscientment és un acte de generositat cap al nostre entorn i cap a nosaltres mateixos. No fer res ens torna al ritme de la natura, ens allunya dels ritmes imposats i ens apropa a l’univers.

No fer res conscientment és un exercici que s’ha de practicar regularment, alleuja el cos i la ment, augmenta la consciència i millora l’estat d’ànim.

No és senzill no fer res; habitualment costa al principi, no tingueu mai por per demanar ajuda i consells. Com menys feu conscientment, més senzill serà continuar, més fàcil serà la vida i més bé anirà la humanitat.

No fer res conscientment i compartir-ho ajuda al coneixement col·lectiu, afavoreix la creativitat i enalteix l’esperit.

Cal diferenciar molt bé no fer res conscientment amb deixar fer, no fer res conscientment és una actitud reivindicativa, una praxis de rebel·lia de primera magnitud, no fer res conscientment no implica renunciar, si no apostar per allò que volem, no fer res conscientment no implica acceptar què decideixen o fan els altres, si no prendre part passivament després de valorar-ho per tal de decidir conscientment. No fer res no vol dir abstenir-se, si no tenir l’actitud de fer-se valdre d’una altra manera, menys violenta, més poètica i, probablement més ferma.

No fer res conscientment comporta una gran preparació i, sobretot una gran dedicació perquè és on rau la força de la voluntat i de l’energia humana.

No fer res conscientment és el principi i el fi d’un mateix i per extensió el principi i el fi de la resta.

Si mai teniu l’oportunitat de no fer res col·lectivament, no us perdeu aquesta ocasió, és una experiència sublím. No fer res conscientment és art, l’art de l’essència humana despullada de cap maquiavel·lisme i manipulació cristianoinquisitiva.

És per tot això que els sotasignants animem a tothom a no fer res conscientment i a compartir-ho.

Tanna film… en un private club

Gràcies a un sorteig de l’Altaïr vam assistir a l’estrena de la pel.lícula Tanna, una pel·lícula australiana-vanatuana.

Nòminada als Oscars, australiana-vanatuana i exòtica. Rodada i ambientada en els mars del Pacífic blau, vull dir, … del Pacífic Sud, on hi ha uns poblats tribals. Però tribals de veritat. ni amb ells va poder l’imperi, i l’ expansió colonial, ni la cristianització, ni els soldats, ni el tal J. Cook, ni els diner,…. ells són  poblats tribals al peu d’un volcà….  amb els rituals, el cap de la tribu, el xaman, els seus porquets, la kava, … les faldilles d’herbes, ,… La història és una història real de l’any 1987, fa quatre dies, que va suposar un abans i un després. I fins aquí explico, i  sí, hi arriba el turisme, bàsicament a veure de ben a prop un bonic volcà actiu. Això sí, els guies només són locals. I sí, estaria bé arribar-s’hi un dia, ves a saber, deuen ser unes 50 hores de vol?

I l’estrena era al cinema privat, recollit i  digne de club anglès del Soho House Barcelona de la plaça de Medinaceli, tot un club per a socis al barri Gòtic de Barcelona. Tot un contrast.

Això sí, en algun moment em va semblar que entraria el Willy Fog per la porta. A Jules Vernes també li agradaven els volcans.

 

 

Aigua d'anous 2017

Aigua d’anous 2017

Ahir sant Joan, com cada any el Pau i Jo teníem l’auto-encàrrec d’anar a recollir les herbes per a fer Aigua d’anous. Aquest any s’hi van ajuntar el Ruben i la Gemma per a gaudir de tots els coneixements botànics del Pau i les cerveses que gelosament arrefrescava la meva nevera.

Després d’una excursió curta però intensa ja teníem 33 herbes i flors i fruites per a la recepta d’enguany. Des de les anous fins al card, des dels pètals de rosa fins al gingebre, tot un espectre d’olors i gustos que ara mateix ja estan marinant per a extreure’n els millors gustos i fer que combinin entre ells.

La Gemma i el Ruben es van encarregar de l’àrdua tasca de trencar les anous al seu punt just, ni desmanegades, ni senceres. El Pau organitzava la recepta i garantia l’exactitud de les quantitats de cada ingredient per assegurar-ne un equilibri, jo de mentre, donava suport logístic aquí i allà…

El resultat van ser tres pots omplerts cooperativament plens d’herbes olors, gustos alcohol i aigua.

Ara només cal esperar els 40 dies a sol i serena per a enllestir la recepta!

La Gemma i el Ruben, tant encertats com sempre, ha il·lustrat la gesta amb unes fotos ben boniques!

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Benidorm

Benidorm és conegut com el paradís de la tercera edat. O aquesta era la meva idea.
Mons padrins hi van anar fa uns vint anys, uns amics dels jubilats els hi van engrescar, i com a bons jubilats joves… cap allà! A fer el turista de sol i platja, uns 15 dies, per unes 18.000 pessetes. O bé això recorden….  les platges, l’illa, la barqueta golondrina, les caminades, les rutes a veure les fàbriques de torrons (amb les seves botigues a la sortida ) i les fàbriques de pell ( un bon veí s’hi va comprar l’abric de pell de l’hivern), són anécdotes vàries, com la fiambrera per anar a passar el dia a València, o a Alacant, o les cafeteries mil que van catar.
Un divendres qualsevol de maig, m’hi he passejat, amb la calma de qui té tot el dia per endavant, per caminar, per passar pel punt d’informació (és nota que fa temps que s’organitzen per al turista), per fer platja, fer cafè o el segon esmorzar, o una tapeta, a vere, oferta, oferta hi ha. I botigues i més botiguetes, de tots els preus i vàries opcions per a dinar, i per fer el turista, les fotos del turista selfie, o el de pose de grup, i mentres des de Castell estava mirant des del mirador la platja de Llevant, una senyora al meu costat diu: Però què bonic!! No m’estranya que la gent vingui!!  i dos segons després passen pel meu costat un grup de cinc senyores d’accent de Lleida que van dient què és una llàstima que no els hagi fet més bon temps! La veritat és que l’aigua està fresqueta, però pels atrevits, pels nens impacients i per la gent que ve del nord, és acceptable. I jo agraeixo que hi hagi quatre núvols de matí. El blau del mar no és tant intens, però m’he deixat el barret,… i comprar-me un barret de Benidorm fa molta mandra!

Per posar el toc més cultural he entrat a l’esglèsia, amb permís del senyor que demana a la porta, i de les senyores que la cuiden -tanquen en tres minuts, suficient per a mi, i a elles els dóna temps de quadrar la caixa-. Volia veure la Mare de Déu del Sofratge, que és la que vetlla per les qüestions espirituals de les ànimes del Purgatori, també li’n diuen Virgen del Sufragio, i com que va ser trobada en una barqueta calcinada, doncs la tradició -més mundana- del poble li deia del Naufragio, més simple. Les recreacions de la trobada de la verge amb la barca deuen ser espectaculars, si un divendres qualsevol a la platja ja pots trobar una  coral cantaire, ….  En fi, la Verge també és alcaldessa perpètua de la ciutat, està condecorada pel Mèrit Naval –en època del senyor Trillo, fa quatre dies.

 

 

Delfos

εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει “Si ets humà, procura pensar en coses humanes”

En arribar-hi era negra nit.
La sensació que tenia per la carretera era estranya, com si realment estiguéssim molt amunt i com si el lloc fos conegut per mi. A baix es veien llumetes de poblets que la costa resseguien, o potser no, potser eren poblets enmig d’una vall.
La sensació que tenia era d’estar dalt, ben amunt del vessant de la muntanya i  com ben a prop d’un estrany poder, com qui nota que està on s’ha d’estar, al bell mig del món. La lluna no era plena, però m’ho semblava.

Al matí tot va ser diferent a primera hora. Em trobava al centre del món -conegut- de l’Edat Antiga. La muntanya era verda, el cel blau intens i la vall estava plena d’oliveres. No recordo haver-ne vist tantes mai abans.

En arribar a les ruïnes de l’Oracle, entre els turistes japonesos i els alemanys vaig veure quatre noies gregues que vestien unes túniques llargues i blanques amb unes flors liloses al pit i unes altres als cabells. Davant el que quedava del Temple d’Apol·lo, les noies feien un ritual, una deia unes paraules i les altres les repetien una i altra vegada, un mantra en tota regla. I en aquell moment que van alliberar uns perfums dolços vaig sentir la necessitat imperiosa de meditar, amb aquell aire que podria ser una brisa suau, sota el sol radiant, amb vistes a la vall, des del vessant sud del mont Parnàs.

Vaig seure on hi havia les restes d’una columna, uns cinquanta centímetres sobre terra més o menys  i vaig començar la primera meditació profunda del dia allà al costat del Temple.

Tot i que les noies ja havien marxat, jo sentia, encara, els seus càntics,  i un regust de llorer se’m va instal·lar al fons del paladar.  De sobte vaig notar altra vegada un poder, no era un poder tel.lúric per ser entre les ruïnes, era el poder del vol d’una àguila que se’m va endur ben amunt.

A vista d’ocell vaig veure l’Oracle en el seu màxim esplendor. Delfos era un nucli ben ple de gent d’arreu que acudien a l’Olimpíada, als Jocs Pítics,  que es celebrarien en set dies. Alguns acudien carregats d’or, altres amb figures de fang, amb teles treballades en indrets llunyans, uns quants exvots serien per als déus i l’Oracle, a veure quins serien els designis dels déus i si podrien marxar tenint bons auguris.

Els carrers bullien de gent, i una tranquil·litat de puresa i perfecció infinita omplia el Temple d’Apol·lo. El temple lluïa al seu màxim esplendor el lema: ץѵϖϐԏ  ƠαƐαƲƬόƲ, és a dir, posa en clar les teves intencions. Els sacerdots portaven túniques noves, i esperaven acomplir els seus deures tots aquells dies de festa, calia escollir bé qui serien els que podrien preguntar a Pítia i quines preguntes i intencions tenien. Confiaven en què cap nouvingut fes ballar el cap a les pitonisses, que no les segrestessin ni que desapareguessin enmig de la nit, en set dies seria lluna plena i era més fàcil la fugida.

Al temple hi havia tres pitonisses escollides i educades des de ben petites. La més jove tenia uns 30 anys, transmetia espiritualitat i tranquilitat, purificada amb les aigües de la font de Castàlia, tenia uns ulls blaus de color cel i els seus cabells, que eren negres com la nit, trenats, li arribaven a la cintura.

De sobte, vaig notar que revivia aquell moment en què, allà, al centre del món,  la vaig veure per primera vegada.  Ella seia en un tamboret de tres potes,  la seva cara era complaent, tenia un mocador blanc a la mà dreta,  i la túnica que la vestia era de color vermellós, molt lleugera, tenia uns vint mil plecs, i tota perfumada feia la mateixa olor que tot el temple.

Dos sacerdots estaven al seu darrera, més en la penombra, preparats per traduir el que Pítia em volia dir. I llavors vaig notar que el gust del llorer era molt intens i vaig començar a despertar de la meditació profunda. Sé que la vaig raptar passats set dies.

Quaresma

El Dimecres de Cendra comença un període de quaranta dies, els dies que falten pel Diumenge de Pasqua.

És el temps de la Vella Quaresma, s’ha acabat la festa boja del Carnaval, i ha arribat la vella bruixa, arrugada, amargada, amb el seu mocador, la seva faldilla enorme i les seves 7 cames, i carregada de bacallà. Cada setmana perd una cama el divendres!

Durant aquest temps de quarantena (cristiana), de preparació física i espiritual per arribar a Setmana Santa, es practica la penitència, amb el dejuni i l’abstinència. La carn i els ous prohibits. uff !!Massa sacrifici!! això va evolucionar… el dejuni només els divendres,  o menjar lleuger durant la setmana (sopes d’oli, brou i verduretes) i peix exclusivament els diumenges, o menjar normal durant la setmana i el divendres peix, dimecres bunyols de bacallà, o cada dia bunyols -ensucrats- de quaresma.

Anar evolucionant, i que no es perdi el dolç.