Aigua d'anous 2017

Aigua d’anous 2017

Ahir sant Joan, com cada any el Pau i Jo teníem l’auto-encàrrec d’anar a recollir les herbes per a fer Aigua d’anous. Aquest any s’hi van ajuntar el Ruben i la Gemma per a gaudir de tots els coneixements botànics del Pau i les cerveses que gelosament arrefrescava la meva nevera.

Després d’una excursió curta però intensa ja teníem 33 herbes i flors i fruites per a la recepta d’enguany. Des de les anous fins al card, des dels pètals de rosa fins al gingebre, tot un espectre d’olors i gustos que ara mateix ja estan marinant per a extreure’n els millors gustos i fer que combinin entre ells.

La Gemma i el Ruben es van encarregar de l’àrdua tasca de trencar les anous al seu punt just, ni desmanegades, ni senceres. El Pau organitzava la recepta i garantia l’exactitud de les quantitats de cada ingredient per assegurar-ne un equilibri, jo de mentre, donava suport logístic aquí i allà…

El resultat van ser tres pots omplerts cooperativament plens d’herbes olors, gustos alcohol i aigua.

Ara només cal esperar els 40 dies a sol i serena per a enllestir la recepta!

La Gemma i el Ruben, tant encertats com sempre, ha il·lustrat la gesta amb unes fotos ben boniques!

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Benidorm

Benidorm és conegut com el paradís de la tercera edat. O aquesta era la meva idea.
Mons padrins hi van anar fa uns vint anys, uns amics dels jubilats els hi van engrescar, i com a bons jubilats joves… cap allà! A fer el turista de sol i platja, uns 15 dies, per unes 18.000 pessetes. O bé això recorden….  les platges, l’illa, la barqueta golondrina, les caminades, les rutes a veure les fàbriques de torrons (amb les seves botigues a la sortida ) i les fàbriques de pell ( un bon veí s’hi va comprar l’abric de pell de l’hivern), són anécdotes vàries, com la fiambrera per anar a passar el dia a València, o a Alacant, o les cafeteries mil que van catar.
Un divendres qualsevol de maig, m’hi he passejat, amb la calma de qui té tot el dia per endavant, per caminar, per passar pel punt d’informació (és nota que fa temps que s’organitzen per al turista), per fer platja, fer cafè o el segon esmorzar, o una tapeta, a vere, oferta, oferta hi ha. I botigues i més botiguetes, de tots els preus i vàries opcions per a dinar, i per fer el turista, les fotos del turista selfie, o el de pose de grup, i mentres des de Castell estava mirant des del mirador la platja de Llevant, una senyora al meu costat diu: Però què bonic!! No m’estranya que la gent vingui!!  i dos segons després passen pel meu costat un grup de cinc senyores d’accent de Lleida que van dient què és una llàstima que no els hagi fet més bon temps! La veritat és que l’aigua està fresqueta, però pels atrevits, pels nens impacients i per la gent que ve del nord, és acceptable. I jo agraeixo que hi hagi quatre núvols de matí. El blau del mar no és tant intens, però m’he deixat el barret,… i comprar-me un barret de Benidorm fa molta mandra!

Per posar el toc més cultural he entrat a l’esglèsia, amb permís del senyor que demana a la porta, i de les senyores que la cuiden -tanquen en tres minuts, suficient per a mi, i a elles els dóna temps de quadrar la caixa-. Volia veure la Mare de Déu del Sofratge, que és la que vetlla per les qüestions espirituals de les ànimes del Purgatori, també li’n diuen Virgen del Sufragio, i com que va ser trobada en una barqueta calcinada, doncs la tradició -més mundana- del poble li deia del Naufragio, més simple. Les recreacions de la trobada de la verge amb la barca deuen ser espectaculars, si un divendres qualsevol a la platja ja pots trobar una  coral cantaire, ….  En fi, la Verge també és alcaldessa perpètua de la ciutat, està condecorada pel Mèrit Naval –en època del senyor Trillo, fa quatre dies.

 

 

Delfos

εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει “Si ets humà, procura pensar en coses humanes”

En arribar-hi era negra nit.
La sensació que tenia per la carretera era estranya, com si realment estiguéssim molt amunt i com si el lloc fos conegut per mi. A baix es veien llumetes de poblets que la costa resseguien, o potser no, potser eren poblets enmig d’una vall.
La sensació que tenia era d’estar dalt, ben amunt del vessant de la muntanya i  com ben a prop d’un estrany poder, com qui nota que està on s’ha d’estar, al bell mig del món. La lluna no era plena, però m’ho semblava.

Al matí tot va ser diferent a primera hora. Em trobava al centre del món -conegut- de l’Edat Antiga. La muntanya era verda, el cel blau intens i la vall estava plena d’oliveres. No recordo haver-ne vist tantes mai abans.

En arribar a les ruïnes de l’Oracle, entre els turistes japonesos i els alemanys vaig veure quatre noies gregues que vestien unes túniques llargues i blanques amb unes flors liloses al pit i unes altres als cabells. Davant el que quedava del Temple d’Apol·lo, les noies feien un ritual, una deia unes paraules i les altres les repetien una i altra vegada, un mantra en tota regla. I en aquell moment que van alliberar uns perfums dolços vaig sentir la necessitat imperiosa de meditar, amb aquell aire que podria ser una brisa suau, sota el sol radiant, amb vistes a la vall, des del vessant sud del mont Parnàs.

Vaig seure on hi havia les restes d’una columna, uns cinquanta centímetres sobre terra més o menys  i vaig començar la primera meditació profunda del dia allà al costat del Temple.

Tot i que les noies ja havien marxat, jo sentia, encara, els seus càntics,  i un regust de llorer se’m va instal·lar al fons del paladar.  De sobte vaig notar altra vegada un poder, no era un poder tel.lúric per ser entre les ruïnes, era el poder del vol d’una àguila que se’m va endur ben amunt.

A vista d’ocell vaig veure l’Oracle en el seu màxim esplendor. Delfos era un nucli ben ple de gent d’arreu que acudien a l’Olimpíada, als Jocs Pítics,  que es celebrarien en set dies. Alguns acudien carregats d’or, altres amb figures de fang, amb teles treballades en indrets llunyans, uns quants exvots serien per als déus i l’Oracle, a veure quins serien els designis dels déus i si podrien marxar tenint bons auguris.

Els carrers bullien de gent, i una tranquil·litat de puresa i perfecció infinita omplia el Temple d’Apol·lo. El temple lluïa al seu màxim esplendor el lema: ץѵϖϐԏ  ƠαƐαƲƬόƲ, és a dir, posa en clar les teves intencions. Els sacerdots portaven túniques noves, i esperaven acomplir els seus deures tots aquells dies de festa, calia escollir bé qui serien els que podrien preguntar a Pítia i quines preguntes i intencions tenien. Confiaven en què cap nouvingut fes ballar el cap a les pitonisses, que no les segrestessin ni que desapareguessin enmig de la nit, en set dies seria lluna plena i era més fàcil la fugida.

Al temple hi havia tres pitonisses escollides i educades des de ben petites. La més jove tenia uns 30 anys, transmetia espiritualitat i tranquilitat, purificada amb les aigües de la font de Castàlia, tenia uns ulls blaus de color cel i els seus cabells, que eren negres com la nit, trenats, li arribaven a la cintura.

De sobte, vaig notar que revivia aquell moment en què, allà, al centre del món,  la vaig veure per primera vegada.  Ella seia en un tamboret de tres potes,  la seva cara era complaent, tenia un mocador blanc a la mà dreta,  i la túnica que la vestia era de color vermellós, molt lleugera, tenia uns vint mil plecs, i tota perfumada feia la mateixa olor que tot el temple.

Dos sacerdots estaven al seu darrera, més en la penombra, preparats per traduir el que Pítia em volia dir. I llavors vaig notar que el gust del llorer era molt intens i vaig començar a despertar de la meditació profunda. Sé que la vaig raptar passats set dies.

Quaresma

El Dimecres de Cendra comença un període de quaranta dies, els dies que falten pel Diumenge de Pasqua.

És el temps de la Vella Quaresma, s’ha acabat la festa boja del Carnaval, i ha arribat la vella bruixa, arrugada, amargada, amb el seu mocador, la seva faldilla enorme i les seves 7 cames, i carregada de bacallà. Cada setmana perd una cama el divendres!

Durant aquest temps de quarantena (cristiana), de preparació física i espiritual per arribar a Setmana Santa, es practica la penitència, amb el dejuni i l’abstinència. La carn i els ous prohibits. uff !!Massa sacrifici!! això va evolucionar… el dejuni només els divendres,  o menjar lleuger durant la setmana (sopes d’oli, brou i verduretes) i peix exclusivament els diumenges, o menjar normal durant la setmana i el divendres peix, dimecres bunyols de bacallà, o cada dia bunyols -ensucrats- de quaresma.

Anar evolucionant, i que no es perdi el dolç.

Cartoixa

Una visita obligada del Priorat és anar a “la casa del Prior”, és a dir, la Cartoixa d’Escaladei, que va ser el primer monestir de l’ordre dels de Sant Bru – els cartoixans- a la península.

Des del 1194 quan Alfons I el Cast va cedir als monjos un indret per al silenci, la solitud i la natura…. i va ser temps per a la colonització i cristianització, temps per a l’aïllament, l’oració, la lectura, la meditació, la contemplació i el treball manual…. les cel.les, els horts, les fonts, els dominis, el Priorat, els delmes, i tota una projecció gòtica, classissista i barroca, …. fins a l’any 1835: Mendizábal, l’abandonament, el saqueig i l’incendi.

A l’espera de rebre un reconeixement UNESCO, la feina de recuperació i de restauració continua, enmig de la natura, al Montsant, al Priorat, entre vinyes, ametllers i oliveres, … sense presses, … visites sense presses, per caminar i per buscar un bon lloc per dinar, al poble d’Escaladei potser un tast de vins (rutes enològiques), o a la Venta d’en Pubill -encreuament de carreteres clàssic-, un bon vi, potser de Cornudella.

 

 

Galeres

Sembla ser que ha arribat l’època de l’any de les galeres.
Doncs som-hi!!
Unes galeres ben fresques. Un bon sarpat, eh!
Va posa-me’n una mica més!
I com ho farem !?
Ho farem fàcil !!
El consell és: “Si són petitones arròs, si són grans planxa a topeee i sal grossa 😋” .
I si fem planxa i fideus!?
Vinga….. una mica de ceba abundant a la base de la cassola, unes verduretes i bolets ben talladets… a consciència… i amb estil, tot uniforme ben talladet en un pim pam.
Suquet de tomata.
Una fulla de llorer, que fa “cuina catalana”.
Pèsols, per posar-hi color .
Uns fideus.
Sal i pebre, al gust.
Fumet de peix… i uns set minutets. Aproximadament així.
I ja està!
Ah! I les de la planxa, ha sigut més ràpid; sal i volta i volta i pebre al gust!
Tot perquè hi havia una mica de ganes de fer un “bon sopar de galeres” amb els amics.

La paternitat

ET-no vigent Ara que ja torna a ser finals d’any s’ha de tornar a remoure el tema, endavant, endarrera. Podria ser qualsevol tema, però mira, concretament és la paternitat.

Un dia, ja fa més d’una generació, va arribar l’etapa democràtica actual a Espanya, sí, la famosa Constitució de 1978, la dels principis d’igualtat…. i no discriminació per raó de sexe.

“Y corría el año 2007” quan es va aprovar una llei per a la ” igualtat efectiva de dones i homes” que va preveure un permís de paternitat, segurament impulsat per haver de complir alguna norma europea…  i, es va reformar l’Estatut dels Treballadors: “el trabajador tendrá derecho a la suspensión del contrato durante trece días ininterrumpidos”, això 13 dies, ni 14, ni 15,… 13 dies. Els quals, prèvia cotització, el progenitor-pare té dret al 100% de la base de cotització.

I vam evolucionar, com a país-estat, i al 2009 es va tirar la casa per la finestra, i es va preveure una ampliació pel permís de paternitat “cuatro semanas ininterrumpidas”. uuuuhhhh, uuuuhhhh,…. no un mes, 4 setmanes, 28 dies.

Això sí, es va preveure que les 4 setmanes entrarien en vigor el 1r de gener del 2011. I des d’aquells dies (governs Zapatero, Rajoy, … )s’ha posposat la seva entrada en vigor unes 6 o 7 vegades, cada nova llei de pressupostos (o modificació per reajustar) ho ha deixat per l’any següent, … i així fins a 2017. Són les 4 mis(t)erioses setmanes en pro de la igualtat, exclusives per al pare, per a les seves responsabilitats familiars, perquè s’involucri en la vida de l’infant,…

Ara que ja hem superat les crisis, ara sí, noves “negociacions polítiques” en pro de la “modernitat” i a per les 4 setmanes (que no 4 mesos). Araa sí, visca les paternitats dels pares treballadors, no per obligació, només com a dret, que si no ho volen gaudir, si els pressiona l’empresari o altres etcs no cal, eh?

Fem tard, ens quedem curts, i ho fem malament. I a més a més, ho sabem.

un ramat de cols

Un ramat de cols

Avui, aquest matí he estat atacat. Inversemblant, oi? Doncs he rebut un bon atac i, de fet, encara estic ben masegat.

Jo no feia res, almenys res ofensiu, anava pel carrer tot passejant el meu gos imaginari (és més pràctic tenir un gos imaginari que un de veritat, no cal alimentar, ni treure pèl i, sobretot, no cal recollir-ne els excrements, pudents i calentets que expulsen del seu cos quan els treuen de passeig) Doncs això, anava tot pinxo pel carrer, passejant el meu gos imaginari i parlant amb altres persones que també passejaven el seu gos imaginari. La conversa no era res d’extraordinària, la raça, la mida, allò que els hem ensenyat… Res que surti de l’habitual.

De cop i volta, uns metres enllà veig una legió de cols caminant pel carrer. No eren més de vint o vint-i-cinc, ara, anaven en formació militar.  En veure-les, he cregut oportú agafar més fort el meu gos imaginari i avorar-me una mica per deixar-los pas, penseu que ocupaven tota la vorera. En veure’ns (a mi i a un parell més de passejadors de gossos imaginaris) han parat. El caporal (o almenys el que duia la veu cantant) s’ha posat al davant i la formació ha passat a formació d’atac. Tenien forma de triangle amb el cap al vèrtex més proper a nosaltres.  Nosaltres, encuriosits, ho miràvem com aquell qui veu una exhibició. Aparentment no hi havia maldat en els seus ulls, fins i tot alguna persona aplaudia el canvi de formació. Un cop fet, han agafat embranzida i s’han atrinxerat contra nosaltres. Amb penes i treballs hem apartat els gossos perquè no prenguessin mal i quan ens hem volgut començar a defensar, ja estaven en ple atac. Sembla estrany la força que pot tenir una col, i la mà de tècniques d’atac que tenen. Les més tupides i grosses agafaven les més petites i les feien saltar com si fossin projectils, després, les robustes picaven amb força al sec de la cama i les que ja havien caigut del salt, rebotaven, gairebé amb gràcia i elegància per qualsevol part del teu propi cos que trobaven. I no en tenien prou, amb un atac, quan crèiem que havien acabat, giraven cua i tornaven. El segon atac ja ha estat més igualat, nosaltres, ens hem posat en cercle i amb mans, peus, ungles i dents hem defensat les nostres posicions. No podem dir que no ens hagin tocat ni, tan sols podem dir que tothom hagi sortit indemne, un parell de persones han hagut de ser ateses per diferents traumatismes. Encara no puc dir perquè, el caporal ha tocat el xiulet, les cols han tornat a formació militar, i han continuat avançant carrer avall. Sense donar explicacions, ja se sap, són murries, aquestes cols.

Ara al vespre, he pensat que podia explicar aquesta història mentre s’arrefreda, al bol, un brou que he fet durant la tarda i té un regust, irresistible, de col.