Categoria: General

The Insider Secrets for Hello World

The Insider Secrets for Hello World

The Foolproof Hello World Strategy

You may continue to allow it run since you visit this next post. No Thing might have assisted them longer. Yes, in the event that you should be doing r.

Things You Won’t Like About Hello World and Things You Will

Yet another phenomena that’s common is cold spots. For that reason, you can find a lot of aspects to take into consideration when listing your vintage Mac. Once you’re writing shaders, you’re basically writing guidelines to tell the GPU how exactly to tackle each pixel on the track.

The Basics of Hello World

In the event you return any such thing besides a Void in the job that you wish to specify its return style. Tokens along with the phrase coins are occasionally applied interchangeably, however tokens seem app-specific ( by way of instance, ether tokens required for Ethereum applications ) whereas coins seem to make reference to selected crypto currencies like bit coins. Sentimental worth isn’t exactly the exact same as re sale price.

The matter is also in technical terms you can’t produce a spear within the midst of a sea, you’ve must come into property to do this. The exact first thing in this task is finding someone with whom you fall in love and wish to marry. If a hand isn’t continuously shifting, then there’s aA lesser possibility of dropping off to sleep.

Tourists may also choose from quite a few resorts and vacation offers that satisfy their attention and price range. Now, the Monterey Bay Aquariumlures individuals from all around Earth, so it’s changed a fantastic deal during recent many years. Nope in the event that you have the ability to make the journey to the very best location, it’ll certainly be worth your while.

The Hidden Gem of Hello World

Spanish speakers are among the numerous grown minority collections in the USA. A great spot to begin with would be that an Hello World program. Fireplace CLIs come with different flags.

The tasks were developed to be this hard that to effectively resolve them with all the system would need to come up with a profound comprehension of a number of real world theories. You never wish to miss out an inordinate amount of invaluable advice. A Dev network enables you mine tokens and establish a bright contract instantly, with no linking to the primary community.

Hello World: the Ultimate Convenience!

Solely by mixing these problems togetherwe is going to have the ability to handle them. Sadly, weall never ever know the way far his probable may possibly have gone. Oh, the regular cool, this type of blight about the societyaand however modern medication has to locate a treatment.

Extra things to note were that the remarkable collection of totally free accessories supplied in those rooms. Only don’t get too involved on your notes that you fail to tune in to what’s being explained. The thing could be small or not costly enough to warrant spending enough full time needed to recover it and process the paper work.

Understanding Hello World

Then there are the stupid commercials which will make you will have to shout the very first the right time you hear these them. 1 other great issue is that in the event that you comprehend how to create your own programs or games, you’re able to set them onto your Android Marketplace and then earn lots of dollars if people purchase these. An instance of the emotion seeing Arnold motivated would be the specific conversation of one night .

Python hearth isn’t a formal Google solution. By default option, you’re definitely going to obtain the Home Ribbon. Keep in mind the Bash procedures your arguments initially after which hearth parses the effect of this.

Fundamentally, it is likely to find the detail use once you directly click in processor. Decide to try out the aforementioned commands on your node games console and also you need to to notice that the vote count increment. Listed below are a few crucial files at the undertaking.

As someone who’s around the movement a whole lot, I set a great deal of tear and wear on my mobile cellphone. Many businesses and organizations that sponsor hackathons have begun initially to provide absolutely complimentary showers and snacks that are wholesome as opposed to the standard energy drinks and chips. Maybe not merely that, however, it has been a notorious spot for lost persons.

Wellyou do not truly should HODL to gain gains. The last few decades however, have proven a substantial shift towards a new paradigm. Our technology empowered process tends to make insure straightforward to get and simple to shift, together with no high priced prices http://likesite.xyz/website-list-62.html or penalties.

Hello World Help!

You cannot bill people high rates of food that is reasonable. Possibly it had been his vast comprehension of cosmetics and herbaceous plants. Phrase choice is actually a far greater approach to locate dialogue to truly have an emphasis.

Eclipse de lluna

Ahir es va poder veure un eclipse de Lluna total.

Són moments astronòmics que ens agrada veure. Val, millor un eclipse total de Sol,… però sempre ens ha fascinat aquest satèl.lit nostre, o no ?!

Domàs i altres equipaments

L’altre dia era un dia entre setmana qualsevol. I vaig pensar que a mitja tarda era un bon moment per passar per la seu d’Omnium ara que en som socis i havíem que recollir-hi un domàs.

Fins fa un any no havia sentit, llegit ni escrit aquesta paraula, o almenys no conscientment.

El domàs segons el diccionari és un teixit d’un sol color, una sola trama… utilitzat per decorar esglésies, sales i balcons. Etimològicament ve de la capital de Síria, Damasc, d’on provenien aquests teixits de seda.

Vam passar-hi i ara ja tenim domàs, no de seda però al balcó farà el fet, i una samarreta i xapes. Ens caldrà anar equipats aquesta nova temporada, i no som els únics que ho pensem, perquè tot i que a Òmnium tenen una recepció petita el ritme d’entrega de productes era bastant alt, per ser un dia qualsevol entre setmana.
I avui sí, ja ens han arribat els carnets de socis.

Primavera 🍀

Doncs sembla que la primavera, plujosa, ja s’ha acabat..
I la primavera catalana, també s’ha acabat?! Qui sap el que ens espera aquest estiu. Estiu estiuet.

Sort de la pluja. Val, no sap ploure… però sort de la pluja.

La pluja, l’esclat de colors, el renaixement…

El I Marquès de Comillas

Comillas és un poble cantàbric que és ben digne de visitar. En temps d’Alfonso XI i d’Alfonso XII era el balneari de la reialesa, i això sempre et deixa un patrimoni cultural important.  Al poble, fins i tot hi ha un petit palauet, el Capricho de Gaudí, amb unes rajoles-girasols ben boniques ( em recorda, en petit, la casa del carrer Carolines al barri de Gràcia de Barcelona). Un cementiri d’aquests monumentals, amb escultures que es fan mirar, i palaus i palauets, i una Universitat Pontificia.

Ja sabem que els indianos tornaven i havien de demostrar que sí, que els havia anat bé, que podien i eren pudents i vinga palauets Doncs un d’aquests indianos que va triomfar era nascut a Comillas. Aquest senyor va ser Antonio López López, un senyor tant i tant important que fins i tot el van nomenar Primer Marquès de Comillas, tot un Grande de España. La primera vegada que em van parlar d’ell em van dir que va ser un tot un referent de l’època d’Alfonso XII, que va invitar al rei a Comillas i “per impressionar-lo va fer arribar la llum per primera vegada a un poble d’Espanya, i va ser a Comillas”. I es veu que sí, que uns 30  fanalets van il·luminar els carrers.

En algun moment en tornar de Cuba es va establir a Barcelona, amb dona i fills, i aquí va morir.  I oses dels homenatges,  se li va dedicar un carrer a Barcelona -ara ja té un altre nom-, encara hi té una plaça -aviat faran una consulta per decidir com s’ha de dir-, una estàtua monumental enmig de la plaça – fins a data d’avui-, i una sala que porta el seu nom a les Drassanes.

El Marquès estava posat en tot i més, en els negocis de banca, de transatlàntics, de tabacs, amic de la reialesa, burgesia catalana, i com no podia ser d’altra manera, part de tot el seu gran negoci, va ser gràcies al tràfic d’esclaus d’africans cap a Cuba, fins i tot el seu cunyat va acusar-lo de negrer.

SOS racisme fa temps que vol que la plaça de Barcelona que porta el seu nou es digui Nelson Mandela, i el col·lectiu Tanquem els CIES fa temps que vol que porti el nom de la primera víctima que va morir al CIES de Zona Franca, Idrissa Diallo.

També es perseguia fer fora l’estàtua. Avui,  primera etapa: s’ha fet una festa,  amb els operaris i la grua,  que han tret l’estàtua, obra de Frederic Marès. Ara se suposa que anirà a algun museu -deixem passar els dies,… i s’intal·laran uns plafons per informar sobre la plaça…

 

Vaga general, 8N assaig general

Avui he fet vaga perquè no podem fer com “aquell que no passe re”.

Com si no tinguéssim presos polítics.
Com si no haguéssim fet un Referendum el dia 1 d’octubre.
Com si no hi haguéssin unes 900 persones víctimes fruit de l’embat de la “força” policial de l’Estat, és a dir violència física contra nosaltres, conciutadans i convilatans, padrins, i gent jove, és igual.
Com si no  hagues sigut tot una vergonya vergonyant.
Com si anéssim sobrats de democràcia.
Com si no haguéssin posat en dubte la feina dels professionals del cos de Mossos d’Esquadra.
Com si no haguéssin cessat el sr. Trapero, cap del cos de Mossos.
Com si no haguéssin faltat a la veritat en els atestats policials.
Com si no hi hagués prevaricació en aquest tot si val per la unitat nacional.
Com si Espanya fos una, grande y muy grande, vull dir lliure.
Com si hi hagués llibertat, i els drets fonamentals els tinguéssim garantits.
Com si des de Catalunya no s’hagués demanat la mediació internacional al conflicte.
Com si l’Estat hagués volgut dialogar i Europa l’hagués avalat. T’imagines?
Com si no hi hagués hagut resposta als requeriments opressors  epistulars.
Com si no hi hagués mandat popular de les urnes.
Com si el 9N hagués sigut il-legal.
Com si el concens per tenir el President Puigdemon hagués sigut fàcil.
Com si les CUP fossin uns radicals, sempre i en tot moment, i en el sentit més pejoratiu que imagineu.
Com si la maquinària de l’Estat no tirés de post-veritat, fal-làcies, mitjans de comunicació públics i privats inclosos.
Com si les eleccions autonòmiques fossin de pandereta, els governs autonòmics els d’una regió de províncies remotes on pasturen quatre vaques perdudes per la muntanya, on si es legisla alguna cosa és perquè -pobrets-, autoritza’ls per l’amordedeu.
Com si no hi hagués conflictes competencials constitucionals en tots els temes.
Com si no fos que tota llei catalana és retallada per la interpretació del famos TC.
Com si no es matxaqués constantment la llibertat d’expressió.
Com si això no anés de democràcia.
Com si no estiguéssim cansats de cantar cançons de l’època de la Nova Cançó.
Com si no s’haguéssin de reactivar associacions que fa 36 anys ja es pensaven que havien fet tota la feina.
Com si fos normal tenir tot un executiu cessat a la presó.
Com si fos ètic que els Jordis estiguin a la presó.
Com si fos normal acudir a Bruxelles, a l’empara de jutjats europeus, més imparcials, per garantir llibertats i drets.
Com si fos normal el coi de 155 aplicat a Gencat.
Com si tingués algun sentit voler controlar la Sanitat, l’Agricultura, la Cultura i l’Ensenyament a Catalunya.
Com si fos de lo més i més normal tenir els 4 consellers ( cessats) a l’exil-li.
Com si … no anés amb mi.
Repeteixo,  com si no tinguessim presos polítics.
Com si els dies no anéssin passant.
Com si fòssim erms.
Com si no calgués defensar les institucions.
Com si no hi hagués un poble actiu, alegre, combatiu, simpàtic,… i persistent, tossudament i pacíficament aixecat.
Com si hi pogués haver normalitat a Catalunya amb presos polítics.

No podem fer com si re, …

Com si no tinguéssim intervenció estatal,  el totpoderós 155, els homes de negre, els señors de Madrid, les imposicions, els això en castellano, la coi de burocràcia de la caverna, la indecisió de les “noves autoritats”, la por de com ells mateixos no veuen com emparar que estan usurpant…

uf, em deixo coses, sobren motius.

A vegades cal aturar-se, pensar, simplificar. Lluitem per drets i llibertats fonamentals. Crec que això és un assaig general gràcies als CDR, s’ha fet molt bé, i mentre hi hagi presos polítics auguro que es comtinuarà fent.

Aturada per dignitat

El dia 1 d’octubre havia de ser un dia de referèndum, una #festademocràtica, la festa de la democràcia, el dia que el poble és consultat i vota. Vota i decideix.
Però també havia de ser el dia de la negació, del #noreferendum, del poder dir ” aquí no hi ha hagut un referèndum “.
El dia 1 d’octubre va ser un dia on es va votar, però de forma intranquil.la. Col.legis electorals clausurats, helicòpters de la policia perseguint un president, gent protegint urnes, gent protegint vots, i unes imatges de vergonya de la policia nacional anant a fer mal, des de l’obsecació d’agafar unes urnes a tot preu, i amb barra lliure a la violència, amb l’adrenalina disparada…. i sense pensar. A Ponts, a Menàrguens, a pobles que ni sabíem que existien de menys de 700 habitants van entrar com qui va a ocupar, destrossar, o fer mal. Obcecats, des de l’ofuscació més obscura, tinc una ordre i per damunt de tanques, atravessant portes, per damunt de gent pacífica, “tinc un vot”, amb les mans aixecades, amb violència, buscant la confrontació,…. tot per justificar una violència al carrer, la suspensió de l’autonomia,  i sobretot que no hi ha hagut el referèndum d’autodeterminació.
Quin Estat vol ser així? I qui vol ser d’un Estat autoritari i repressor?
Quins dirigents polítics democràtics envien la policia acarnissadament contra el seu poble?
Quina impunitat tenen? On queda la democràcia? I la dignitat? Què passa amb la postveritat ? Per què hem d’estar sempre mirant la premsa internacional ?

És qüestió de democràcia, pwerò també de drets humans, i de dignitat personal, dignitat col.lectiva, i dignitat com a País.

No podem permetre que ens diguin que han vingut a actuar proporcionalment. No ens poden tractar com a terroristes. Fora el mal govern.

Avui ens aturem…. ho hem de fer. No podem fer com si res hagués passat. A Catalunya han passat moltes coses, i confiem que en passaran més, però sense violència. No ens podem permetre la violència, hem de ser una societat capdavantera en no violència. Però, arribats aquí, amb els crits de “els carrers seran sempre nostres”, la idea és que això ja no té aturador. Les carregues policials han portat a que no hi hagi ni perdó ni oblit. És més, indignació, i està clar que ja estem convençuts.

Estic molt trista. Decebuda i trista.

Marxem ja.

 

 

Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.

Votaré que sí, malgrat tot.

Malgrat que no sóc nacionalista, i que no he votat mai CiU ni ERC.

Malgrat el bufet lliure de la història de l’independentisme: agafen tots els fets del menú històric que recolzen la repressió de lo català, i en canvi es marginen els fets que apunten que, dins Espanya, segons quines èpoques, tampoc ens ha anat malament. O el 1714: cert que hi vam perdre molt, però no la independència perquè no la hi teníem; i part del que vam perdre-hi ja ho hem recuperat amb l‘autonomia: ajuntaments, generalitat, monarquia no absoluta, competències àmplies.

Malgrat que és massa lineal per a ignorar-la la relació entre l’inici del procés i la crisi econòmica-retallades-corrupció. I que el procés ha servit per reconduir el malestar generat per una crisi gestada pels de dalt; per desviar les ires per les retallades en sanitat, educació i serveis socials que afecten als de baix; per amagar els casos de corrupció i la patrimonialització del país per part de convergència.

Malgrat que també és una traïció. A la nombrosa població d’Espanya que també n’està farta, que també han estat perjudicat pels successius governs i règims, que també voldrien canviar-ho tot, i que tenien en Catalunya una de les regions més contestatàries i rebels.

Malgrat que tinc por que, quan siguem independents, la gent es desmobilitzarà, i la revolució social quedarà pendent, doncs les elits mantindran els privilegis i domini ideològic, i només ens cediran millores en uns pressupostos més socials. Que la cínica màxima del Gattopardo “canviar-ho tot per a que no canviï res” amenaça l’horitzó independent.

Malgrat que les actituds intolerants cap als que qüestionen la ortodòxia del procés ja sigui per l’esquerra (la CUP, quan exigia el cap de Mas), per les formes en què es tiren endavant les lleis bàsiques i el referèndum (la Colau, el Coscubiela) o per la pròpia essència nacionalista (“botiflers”, als del PSC per la diada) em faci arrufar el nas: tractarem prou bé als que hagin dit que no, als que no hagin dit res, o hi haurà actituds revengistes dels vencedors. No em fan tanta por les polítiques de govern, que seran equànimes, ni les grans ciutats on els castellanoparlants són molt abundants o majoria, sinó les actituds que es puguin tenir en el cinturó independentista dels petits pobles de la Catalunya interior. No parlo d’agressions ni d’insults, sinó de subtil menyspreu al xarnego.

Malgrat que la voluntat de diàleg és qüestionable quan: et retallen l’estatut al 2010, i vas a Madrid a demanar més (el Pacte Fiscal); et tomben el Pacte Fiscal, i demanes el referèndum “sí o sí”.

Malgrat que es repeteixi com inqüestionable que ens podem emparar en el Dret d’Autodeterminació que marca la ONU en la seva carta fundacional, quan es va fer per donar sortida a les ocupacions colonials del XIX i XX, i no per les nacions incloses en països més grans en el procés històric de formació dels estats moderns allà als segles XV-XVII.

Malgrat que es demana democràcia però s’està disposat a sacrificar-la per a obtenir la independència, ja que s’ha tirat endavant amb una majoria parlamentària que tècnicament no representa al 50% dels vots, i que sembla que es vol tirar endavant amb un referèndum en que el sí serà absolutament majoritari només perquè no s’ha aconseguit que els del no hi participin.

Malgrat que viatjant per Espanya sempre se m’ha tractat exquisidament, tot i que el meu accent em delata com a català tant bon punt obro la boca, i que no sé com em miraran després.

Malgrat que em sento tant espanyol com català, i que convertir els pobles que tinc a 40 km a l’esquerra del mapa en estrangers ho trobo molt fort.

Malgrat que sóc de per Lleida, i el centralisme de Barcelona també em fa por.

Malgrat que és probable que quedem fora de la UE i de la seva PAC agrària durant uns anys (pocs?), i que no crec que es facin col·lectes populars per pagar les desenes de milers d’euros que deixaran de cobrar els pagesos. I que en general, pot ser que la transició comporti problemes econòmics un temps (curt?)

Malgrat que, per cert, els independentistes parlin sempre d’ells com el “Poble Català”, o de què no es pot aturar la voluntat del poble, etc., quan grosso modo qui es vol separar és la meitat dels catalans.

Malgrat que, per titllar la repugnant però de moment (avui, 22 setembre) limitada repressió de l’estat, es facin servir paraules tant gruixudes com Estat d’Excepció, Colonització, Feixisme, Repressió Indiscriminada, Franquistes o mort de la Democràcia que em molesten igual que ens titllen de Totalitaris, Supremacistes o Nazis.

Malgrat que, davant la repressió d’aquests dies, es digui que ja no és una qüestió d’independència sinó de Democràcia, de Dignitat, de Drets Civils, de Drets Humans; bé, doncs no, la cosa segueix sent sobre la independència: ells forcen o violen la legalitat per fer registres i detencions com nosaltres l’hem forçat per crear una legalitat catalana.

Malgrat que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”: doncs no val saltar-se les lleis espanyoles i després queixar-se de què se’ls aplica la llei. Veig molts alts càrrecs i polítics plenament conscients de què poden enviar-los a la presó un temps, però molts altres sembla que citin a Gandhi o juguin a la desobediència civil sense recordar que en aquests casos històrics la repressió va ser amb sang i durant anys.

Malgrat les consignes populistes: volem votar, is this your problem? [escrit en una urna], votem per ser lliures, dignitat… amb les que és impossible estar en contra, però que amaguen la complexa situació en què estem.

Malgrat que s’ignora la raó i es manipulen les emocions quan es dóna altaveu als ciutadans que diuen que això “ho fan pels seus avis que van patir la repressió franquista”, com si els catalans haguéssim estat els únics a patir-la.

Malgrat que es presenti el tema com una qüestió de Llibertat d’un Poble, quan, en essència, vivim en llibertat, potser més que en altres comunitats perquè aquí hi ha més diversitat ideològica i potser estem més oberts al món.

Malgrat que veig demagog omplir-se la boca amb el pluralisme de TV3 (major, és cert, a la majoria dels mitjans estatals) quan moltes entrevistes als dels sí són simples altaveus per difondre les seves idees, alguns periodistes hi són clarament parcials i conviden amb entusiasme els simplistes fins a la caricatura de Societat Civil Catalana enlloc de gent que sigui capaç de qüestionar el procés sense utilitzar arguments de primària.

Malgrat que trobaria un insult a la intel·ligència si no pensés que és una tàctica per guanyar indecisos el presentar el tema com un xoc entre Democràcia (els catalans) i Repressió (de l’estat espanyol) quan això és un joc d’estratègia en què, davant del xoc de legalitats, s’han de guanyar adeptes i aliats a lo Joc de Trons (i on, per cert, Espanya hi juga fatal).

Malgrat que trobo odiosa la retòrica maniqueista de “amb nosaltres o contra nosaltres”, doncs ni els catalans som tant bons ni els altres tant dolents.

 

Malgrat tot, votaré que sí.

Perquè el govern de Madrid és molt més intolerant del que som aquí, i l’oposició només juga a l’ambivalència per fer caure Rajoy.

Perquè el com han gestionat el procés des de Madrid demostra els tics autoritaris que tenen, els rígids que són, els capquadrats que demostren ser.

Perquè si aquí manipulem la història, allà ho fan de manera encara més burda.

Perquè si el procés té mancances democràtiques, en bona part és perquè ens han obligat a fer-ho així i a l’estat espanyol la por a la democràcia és bastant més gran.

Perquè el dèficit fiscal és excessiu i la manca d’inversió de l’estat és sistemàtica, i majors recursos ens permetran tenir pressupostos seran més socials, amb més partides per investigació, i això ens beneficiarà als que vivim i treballem aquí.

Perquè com va dir Manuel Delgado, tinc ganes de ser independent per poder tornar a ser antinacionalista i d’esquerres.

Perquè les elits d’Espanya són massa poderoses per a que les poguéssim canviar, malgrat aliar-nos amb altres forces progressistes d’Espanya.

Perquè el conflicte enquista les postures, i si Catalunya surt derrotada del procés, com diu l’Otegi, des de Madrid ens ho faran passar malament.

I perquè el canvi climàtic, les desigualtats socials, el neoliberalisme, o la Tercera Revolució Industrial –els desafiament del segle XXI- es poden encarar millor des d’una petita Catalunya independent que des d’una regió queixaluca en tensió permanent amb l’estat lent i burocratitzat que és Espanya.

No per dret històric, no per falta de drets ni de llibertats, no per dignitat, potser fins i tot posant-me una bena als ulls que m’impedeixi veure els tics demagògics del procés, potser només per egoisme i perquè Catalunya tingui totes les eines per encarar el futur.

Res de res! (el manifest)

Els sotasignants ens adherim al manifest RES DE RES i ens comprometem a defensar-ne els seus valors i els seus principis.

En la cultura del país no fer res sempre ha estat mal vist. No fer res sempre s’ha associat a mandra, mala vida, a valors distesos i poc elevats. Això és degut que no fer res, es concep com la conseqüència d’una deserció intel·lectual i sobretot laboral al tipus de vida establert com a homologable. No es prejutja si sota aquesta homologació vital hi ha deserció intel·lectual o no, no es prejutja el valor afegit individual que cadascú pot aportar (o restar) en cada opció vital si aquestes opcions no surten dels paràmetres validats per l’estandard. Per tant, els sotasignants, volem deixar molt clar que no fer RES conscientment requereix un esforç intel·lectual probablement més alt que seguir els paràmetres d’una vida homologable.

És per aquest motiu que reivindiquem no fer res conscientment com un espai d’alliberament físic i intel·lectual d’aquesta societat d’estàndards en la qual estem immersos. Reivindiquem no fer res conscientment com un acte de rebel·lia, d’afirmació personal, de reivindicació de l’ésser humà i del pas del temps com a força inmutable de l’univers.

No fer res conscientment és un acte de radicalisme; un punt impenetrable en aquest món que volen estressant i volàtil: Senyor món! No veu que estic no fent res! En aquestos instants no m’afecta, no té poder sobre mi.

No fer res és conscientment és posar en crisi el sistema: Senyor sistema! En aquestos moments les seves normes no tenen efecte sobre mi! Estic no fent res!

No fer res conscientment és pur anticapitalisme, un anticapitalisme radical i dolç, tendre, exigeix poc i aporta molt a la carregada ànima humana: Senyor capital! Queda clar que no estic del tot d’acord amb vostè! En aquestos moments ni produeixo ni consumeixo! Us sóc una càrrega, una nosa, un error, i ho faig conscientment!

No fer res conscientment és llibertat, lleugeresa, deixar-ho tot de banda i caure en mans de la tranquil·litat i relaxació del temps guanyat. Senyores obligacions: Estic no fent res! Aquest espai de temps és el meu gaudi, el meu goig i la meva esperança de futur.

No fer res conscientment és qualitat de vida, és aparcar la família, els amics, les cabòries, la política, els nervis, els mòbils, els actes reflexos. No fer res conscientment és tancar una porta i quedar-se amb un mateix i prou. És la reivindicació de l’èsser humà per sobre de tot, reivindicar-se a un mateix davant d’una societat col·lectiva i col·lectivitzada que només se’ns vol com una part seva amalgama, no com a un individu únic i irrepetible.

No fer res conscientment és art. És l’art d’oferir-se a un mateix la bellesa (i a la bellesa) del món, de ser capaç d’aturar-se, de mirar el món – i la vida- a la cara i dir-los: Aquí sóc jo, i no faig res! Així ho he escollit! Algun problema?

No fer res conscientment ens fa més únics, més humans. No fer res conscientment ens torna al nostre lloc dins de l’univers. Deixem de ser el centre de la nostra quotidianeïtat i passem a ser un microscòpic punt, pràcticament imperceptible, dins de l’univers. Senyor univers: He tornat per ocupar el meu lloc. Per reivindicar-lo i apropiar-me’n! Senyor univers! Aquest és el meu nom i el meu espai.

No fer res conscientment és sostenible! No fer res conscientment implica deixar de malbaratar recursos, no fer res conscientment és ecològic, durant unes estones no explotem aquest planeta finit en recursos i infinit en estupidesa. No fer res conscientment és un acte de generositat cap al nostre entorn i cap a nosaltres mateixos. No fer res ens torna al ritme de la natura, ens allunya dels ritmes imposats i ens apropa a l’univers.

No fer res conscientment és un exercici que s’ha de practicar regularment, alleuja el cos i la ment, augmenta la consciència i millora l’estat d’ànim.

No és senzill no fer res; habitualment costa al principi, no tingueu mai por per demanar ajuda i consells. Com menys feu conscientment, més senzill serà continuar, més fàcil serà la vida i més bé anirà la humanitat.

No fer res conscientment i compartir-ho ajuda al coneixement col·lectiu, afavoreix la creativitat i enalteix l’esperit.

Cal diferenciar molt bé no fer res conscientment amb deixar fer, no fer res conscientment és una actitud reivindicativa, una praxis de rebel·lia de primera magnitud, no fer res conscientment no implica renunciar, si no apostar per allò que volem, no fer res conscientment no implica acceptar què decideixen o fan els altres, si no prendre part passivament després de valorar-ho per tal de decidir conscientment. No fer res no vol dir abstenir-se, si no tenir l’actitud de fer-se valdre d’una altra manera, menys violenta, més poètica i, probablement més ferma.

No fer res conscientment comporta una gran preparació i, sobretot una gran dedicació perquè és on rau la força de la voluntat i de l’energia humana.

No fer res conscientment és el principi i el fi d’un mateix i per extensió el principi i el fi de la resta.

Si mai teniu l’oportunitat de no fer res col·lectivament, no us perdeu aquesta ocasió, és una experiència sublím. No fer res conscientment és art, l’art de l’essència humana despullada de cap maquiavel·lisme i manipulació cristianoinquisitiva.

És per tot això que els sotasignants animem a tothom a no fer res conscientment i a compartir-ho.