Autor: alfred

Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.

Res de res! (el manifest)

Els sotasignants ens adherim al manifest RES DE RES i ens comprometem a defensar-ne els seus valors i els seus principis.

En la cultura del país no fer res sempre ha estat mal vist. No fer res sempre s’ha associat a mandra, mala vida, a valors distesos i poc elevats. Això és degut que no fer res, es concep com la conseqüència d’una deserció intel·lectual i sobretot laboral al tipus de vida establert com a homologable. No es prejutja si sota aquesta homologació vital hi ha deserció intel·lectual o no, no es prejutja el valor afegit individual que cadascú pot aportar (o restar) en cada opció vital si aquestes opcions no surten dels paràmetres validats per l’estandard. Per tant, els sotasignants, volem deixar molt clar que no fer RES conscientment requereix un esforç intel·lectual probablement més alt que seguir els paràmetres d’una vida homologable.

És per aquest motiu que reivindiquem no fer res conscientment com un espai d’alliberament físic i intel·lectual d’aquesta societat d’estàndards en la qual estem immersos. Reivindiquem no fer res conscientment com un acte de rebel·lia, d’afirmació personal, de reivindicació de l’ésser humà i del pas del temps com a força inmutable de l’univers.

No fer res conscientment és un acte de radicalisme; un punt impenetrable en aquest món que volen estressant i volàtil: Senyor món! No veu que estic no fent res! En aquestos instants no m’afecta, no té poder sobre mi.

No fer res és conscientment és posar en crisi el sistema: Senyor sistema! En aquestos moments les seves normes no tenen efecte sobre mi! Estic no fent res!

No fer res conscientment és pur anticapitalisme, un anticapitalisme radical i dolç, tendre, exigeix poc i aporta molt a la carregada ànima humana: Senyor capital! Queda clar que no estic del tot d’acord amb vostè! En aquestos moments ni produeixo ni consumeixo! Us sóc una càrrega, una nosa, un error, i ho faig conscientment!

No fer res conscientment és llibertat, lleugeresa, deixar-ho tot de banda i caure en mans de la tranquil·litat i relaxació del temps guanyat. Senyores obligacions: Estic no fent res! Aquest espai de temps és el meu gaudi, el meu goig i la meva esperança de futur.

No fer res conscientment és qualitat de vida, és aparcar la família, els amics, les cabòries, la política, els nervis, els mòbils, els actes reflexos. No fer res conscientment és tancar una porta i quedar-se amb un mateix i prou. És la reivindicació de l’èsser humà per sobre de tot, reivindicar-se a un mateix davant d’una societat col·lectiva i col·lectivitzada que només se’ns vol com una part seva amalgama, no com a un individu únic i irrepetible.

No fer res conscientment és art. És l’art d’oferir-se a un mateix la bellesa (i a la bellesa) del món, de ser capaç d’aturar-se, de mirar el món – i la vida- a la cara i dir-los: Aquí sóc jo, i no faig res! Així ho he escollit! Algun problema?

No fer res conscientment ens fa més únics, més humans. No fer res conscientment ens torna al nostre lloc dins de l’univers. Deixem de ser el centre de la nostra quotidianeïtat i passem a ser un microscòpic punt, pràcticament imperceptible, dins de l’univers. Senyor univers: He tornat per ocupar el meu lloc. Per reivindicar-lo i apropiar-me’n! Senyor univers! Aquest és el meu nom i el meu espai.

No fer res conscientment és sostenible! No fer res conscientment implica deixar de malbaratar recursos, no fer res conscientment és ecològic, durant unes estones no explotem aquest planeta finit en recursos i infinit en estupidesa. No fer res conscientment és un acte de generositat cap al nostre entorn i cap a nosaltres mateixos. No fer res ens torna al ritme de la natura, ens allunya dels ritmes imposats i ens apropa a l’univers.

No fer res conscientment és un exercici que s’ha de practicar regularment, alleuja el cos i la ment, augmenta la consciència i millora l’estat d’ànim.

No és senzill no fer res; habitualment costa al principi, no tingueu mai por per demanar ajuda i consells. Com menys feu conscientment, més senzill serà continuar, més fàcil serà la vida i més bé anirà la humanitat.

No fer res conscientment i compartir-ho ajuda al coneixement col·lectiu, afavoreix la creativitat i enalteix l’esperit.

Cal diferenciar molt bé no fer res conscientment amb deixar fer, no fer res conscientment és una actitud reivindicativa, una praxis de rebel·lia de primera magnitud, no fer res conscientment no implica renunciar, si no apostar per allò que volem, no fer res conscientment no implica acceptar què decideixen o fan els altres, si no prendre part passivament després de valorar-ho per tal de decidir conscientment. No fer res no vol dir abstenir-se, si no tenir l’actitud de fer-se valdre d’una altra manera, menys violenta, més poètica i, probablement més ferma.

No fer res conscientment comporta una gran preparació i, sobretot una gran dedicació perquè és on rau la força de la voluntat i de l’energia humana.

No fer res conscientment és el principi i el fi d’un mateix i per extensió el principi i el fi de la resta.

Si mai teniu l’oportunitat de no fer res col·lectivament, no us perdeu aquesta ocasió, és una experiència sublím. No fer res conscientment és art, l’art de l’essència humana despullada de cap maquiavel·lisme i manipulació cristianoinquisitiva.

És per tot això que els sotasignants animem a tothom a no fer res conscientment i a compartir-ho.

Aigua d'anous 2017

Aigua d’anous 2017

Ahir sant Joan, com cada any el Pau i Jo teníem l’auto-encàrrec d’anar a recollir les herbes per a fer Aigua d’anous. Aquest any s’hi van ajuntar el Ruben i la Gemma per a gaudir de tots els coneixements botànics del Pau i les cerveses que gelosament arrefrescava la meva nevera.

Després d’una excursió curta però intensa ja teníem 33 herbes i flors i fruites per a la recepta d’enguany. Des de les anous fins al card, des dels pètals de rosa fins al gingebre, tot un espectre d’olors i gustos que ara mateix ja estan marinant per a extreure’n els millors gustos i fer que combinin entre ells.

La Gemma i el Ruben es van encarregar de l’àrdua tasca de trencar les anous al seu punt just, ni desmanegades, ni senceres. El Pau organitzava la recepta i garantia l’exactitud de les quantitats de cada ingredient per assegurar-ne un equilibri, jo de mentre, donava suport logístic aquí i allà…

El resultat van ser tres pots omplerts cooperativament plens d’herbes olors, gustos alcohol i aigua.

Ara només cal esperar els 40 dies a sol i serena per a enllestir la recepta!

La Gemma i el Ruben, tant encertats com sempre, ha il·lustrat la gesta amb unes fotos ben boniques!

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

un ramat de cols

Un ramat de cols

Avui, aquest matí he estat atacat. Inversemblant, oi? Doncs he rebut un bon atac i, de fet, encara estic ben masegat.

Jo no feia res, almenys res ofensiu, anava pel carrer tot passejant el meu gos imaginari (és més pràctic tenir un gos imaginari que un de veritat, no cal alimentar, ni treure pèl i, sobretot, no cal recollir-ne els excrements, pudents i calentets que expulsen del seu cos quan els treuen de passeig) Doncs això, anava tot pinxo pel carrer, passejant el meu gos imaginari i parlant amb altres persones que també passejaven el seu gos imaginari. La conversa no era res d’extraordinària, la raça, la mida, allò que els hem ensenyat… Res que surti de l’habitual.

De cop i volta, uns metres enllà veig una legió de cols caminant pel carrer. No eren més de vint o vint-i-cinc, ara, anaven en formació militar.  En veure-les, he cregut oportú agafar més fort el meu gos imaginari i avorar-me una mica per deixar-los pas, penseu que ocupaven tota la vorera. En veure’ns (a mi i a un parell més de passejadors de gossos imaginaris) han parat. El caporal (o almenys el que duia la veu cantant) s’ha posat al davant i la formació ha passat a formació d’atac. Tenien forma de triangle amb el cap al vèrtex més proper a nosaltres.  Nosaltres, encuriosits, ho miràvem com aquell qui veu una exhibició. Aparentment no hi havia maldat en els seus ulls, fins i tot alguna persona aplaudia el canvi de formació. Un cop fet, han agafat embranzida i s’han atrinxerat contra nosaltres. Amb penes i treballs hem apartat els gossos perquè no prenguessin mal i quan ens hem volgut començar a defensar, ja estaven en ple atac. Sembla estrany la força que pot tenir una col, i la mà de tècniques d’atac que tenen. Les més tupides i grosses agafaven les més petites i les feien saltar com si fossin projectils, després, les robustes picaven amb força al sec de la cama i les que ja havien caigut del salt, rebotaven, gairebé amb gràcia i elegància per qualsevol part del teu propi cos que trobaven. I no en tenien prou, amb un atac, quan crèiem que havien acabat, giraven cua i tornaven. El segon atac ja ha estat més igualat, nosaltres, ens hem posat en cercle i amb mans, peus, ungles i dents hem defensat les nostres posicions. No podem dir que no ens hagin tocat ni, tan sols podem dir que tothom hagi sortit indemne, un parell de persones han hagut de ser ateses per diferents traumatismes. Encara no puc dir perquè, el caporal ha tocat el xiulet, les cols han tornat a formació militar, i han continuat avançant carrer avall. Sense donar explicacions, ja se sap, són murries, aquestes cols.

Ara al vespre, he pensat que podia explicar aquesta història mentre s’arrefreda, al bol, un brou que he fet durant la tarda i té un regust, irresistible, de col.

Glòria a les faves

Ja sé que fa dies que tots us pregunteu on és l’Eduard. Ell tant reservat i silenciós. Doncs bé, com que ell no us ho pot explicar, ho faré jo.

És ben sabut que l’Eduard és un «bean master». Es va passar tota una setmana determinant la millor recepta, els millors ingredients. Seleccionant les millors faves i preparant un plat de faves, de mida familiar,  el qual, de nit, va fer baixar a la mateixa Montalegre  (mare i verge) en peregrinatge des de l’ermita, per recordar com són les experiències místiques.

Emocionat, l’Eduard, amb el resultat del seu projecte de recerca gastrofamiliar, va creure que no n’hi havia prou en fer un plat celestial, si no que el que havia de fer era poder compartir tots els sentiments i emocions que transmetia tal obra gastronòmica amb la resta de la humanitat i així, en fer-ho, poder transmetre tranquil·litat, il·lusió, goig i felicitat pertot.

Així doncs, es passà mitja setmana cercant la manera, la tècnica, el procediment per poder arribar a fer-ho. Finalment a través d’un procès d’alquímia científica que no explicarem per no allargar la història, va concloure, amb ell mateix, que només hi havia una manera. Una fórmula, una solució i que, a més, només la podria provar un cop. Així doncs, amb l’empempta, el risc i la valentia que el caracteritzen va decidir tirar endavant.

La vetlla de tots sants, en el punt màgic de les 12h (hora universal) de la nit es convertí en una fava. No era una fava qualsevol, era una fava especial, una fava on hi havia concentrat tot el bo del món. La racionalitat, l’empatia, la felicitat i la il·lusió juntament amb tots els bons sentiments que vol expressar quan intenta sortir del seu cos i els que aquell plat tan ben fet transmetien. I en transformar-se, aquesta fava caigué. Caigué dins de la cassola de faves que ja havia preparat per al dinar de tota la família que es reuniria, amb devoció urgellenca, a casa seva.

El dinar començà malgrat no ser-hi ell i sa padrina serví faves, sense pressa, amb mesura i alegria. Els plats eren a taula i, després de l’oració indicada, començà el dinar.  Els comensals, poc a poc, començaren a sentir-se més relaxats, més contents, més feliços. Si hi havia alguna vella rancúnia entre ells, s’esvaí, si tenien alguna discrepància, s’adonaren que ningú té més raó que l’altre i assaborint, poc a poc, cada mastegada, anaren menjant-se le faves.  Gairebé quan els plats estaven escurats, la seva padrina agafà una fava més gran que les altres, tingué un bon sentiment, i se la menjà. I en mastegar-la. En mastegar-la, senyors meus va passar una cosa espectacular.

Una cosa tant espectacular que tothom, fins i tot vosaltres, em donareu la raó, ara que us ho explicaré. En aquell precís moment, el dia de tots sants, quan la Carmeta mossegà la fava el món s’aturà. Sí. S’aturà, uns segons, o unes fraccions de segon, o potser encara no s’ha tornat a engegar. Tots ens en vam adonar i com aquell qui s’adona que alguna cosa estranya va passar però no la sabríem explicar, vam creure que era la nostra imaginació. No, no ho era!

Era l’essència de l’Eduard que s’expandí, de la boca de sa padrina fins als confins del món conegut i part del desconegut. Des d’aquell moment el món va més a poc a poc, la gent somriu, parla s’escolta, s’entén. Des d’aquell moment una pau interior es gesta en el nostre interior, des d’aquell moment la gent és més feliç, més lliure, més gran. La gent fa fills amb més amor, passeja gaudint d’aquest sol de tardor que ens acaricia als migdies, córre amb més energia i troba bolets, quan camina talment com si els bolets ens esperessin.

I ningú mai s’ha preguntat perquè passa això. Passa perquè l’Eduard s’ha alliberat, s’ha expandit, s’ha compartit i ens ha donat, a tots nosaltres el millor que té.

Llàstima que no pugui ser aquí per a treure les conclusions del seu últim experiment, l’experiment definitiu.

Glòria a la fava.

Ràpid

Tan sols una entrada ràpida. Avui pot ser que facin fora a Grècia de l’Euro, amb totes les conseqüències que això té. Si realment acaba passant. O si realment acaben forçant l’acceptació d’allò inacceptable, realment, m’hauré de plantejar si aquesta és l’Europa en la que vull viure. No pot ser que ningú prengui responsabilitat de la seva feina (mal) feta i, en canvi s’obligui als grecs a renunciar al seu futur.