Aturada per dignitat

El dia 1 d’octubre havia de ser un dia de referèndum, una #festademocràtica, la festa de la democràcia, el dia que el poble és consultat i vota. Vota i decideix.
Però també havia de ser el dia de la negació, del #noreferendum, del poder dir ” aquí no hi ha hagut un referèndum “.
El dia 1 d’octubre va ser un dia on es va votar, però de forma intranquil.la. Col.legis electorals clausurats, helicòpters de la policia perseguint un president, gent protegint urnes, gent protegint vots, i unes imatges de vergonya de la policia nacional anant a fer mal, des de l’obsecació d’agafar unes urnes a tot preu, i amb barra lliure a la violència, amb l’adrenalina disparada…. i sense pensar. A Ponts, a Menàrguens, a pobles que ni sabíem que existien de menys de 700 habitants van entrar com qui va a ocupar, destrossar, o fer mal. Obcecats, des de l’ofuscació més obscura, tinc una ordre i per damunt de tanques, atravessant portes, per damunt de gent pacífica, “tinc un vot”, amb les mans aixecades, amb violència, buscant la confrontació,…. tot per justificar una violència al carrer, la suspensió de l’autonomia,  i sobretot que no hi ha hagut el referèndum d’autodeterminació.
Quin Estat vol ser així? I qui vol ser d’un Estat autoritari i repressor?
Quins dirigents polítics democràtics envien la policia acarnissadament contra el seu poble?
Quina impunitat tenen? On queda la democràcia? I la dignitat? Què passa amb la postveritat ? Per què hem d’estar sempre mirant la premsa internacional ?

És qüestió de democràcia, pwerò també de drets humans, i de dignitat personal, dignitat col.lectiva, i dignitat com a País.

No podem permetre que ens diguin que han vingut a actuar proporcionalment. No ens poden tractar com a terroristes. Fora el mal govern.

Avui ens aturem…. ho hem de fer. No podem fer com si res hagués passat. A Catalunya han passat moltes coses, i confiem que en passaran més, però sense violència. No ens podem permetre la violència, hem de ser una societat capdavantera en no violència. Però, arribats aquí, amb els crits de “els carrers seran sempre nostres”, la idea és que això ja no té aturador. Les carregues policials han portat a que no hi hagi ni perdó ni oblit. És més, indignació, i està clar que ja estem convençuts.

Estic molt trista. Decebuda i trista.

Marxem ja.