Mes: setembre de 2017

Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.

Votaré que sí, malgrat tot.

Malgrat que no sóc nacionalista, i que no he votat mai CiU ni ERC.

Malgrat el bufet lliure de la història de l’independentisme: agafen tots els fets del menú històric que recolzen la repressió de lo català, i en canvi es marginen els fets que apunten que, dins Espanya, segons quines èpoques, tampoc ens ha anat malament. O el 1714: cert que hi vam perdre molt, però no la independència perquè no la hi teníem; i part del que vam perdre-hi ja ho hem recuperat amb l‘autonomia: ajuntaments, generalitat, monarquia no absoluta, competències àmplies.

Malgrat que és massa lineal per a ignorar-la la relació entre l’inici del procés i la crisi econòmica-retallades-corrupció. I que el procés ha servit per reconduir el malestar generat per una crisi gestada pels de dalt; per desviar les ires per les retallades en sanitat, educació i serveis socials que afecten als de baix; per amagar els casos de corrupció i la patrimonialització del país per part de convergència.

Malgrat que també és una traïció. A la nombrosa població d’Espanya que també n’està farta, que també han estat perjudicat pels successius governs i règims, que també voldrien canviar-ho tot, i que tenien en Catalunya una de les regions més contestatàries i rebels.

Malgrat que tinc por que, quan siguem independents, la gent es desmobilitzarà, i la revolució social quedarà pendent, doncs les elits mantindran els privilegis i domini ideològic, i només ens cediran millores en uns pressupostos més socials. Que la cínica màxima del Gattopardo “canviar-ho tot per a que no canviï res” amenaça l’horitzó independent.

Malgrat que les actituds intolerants cap als que qüestionen la ortodòxia del procés ja sigui per l’esquerra (la CUP, quan exigia el cap de Mas), per les formes en què es tiren endavant les lleis bàsiques i el referèndum (la Colau, el Coscubiela) o per la pròpia essència nacionalista (“botiflers”, als del PSC per la diada) em faci arrufar el nas: tractarem prou bé als que hagin dit que no, als que no hagin dit res, o hi haurà actituds revengistes dels vencedors. No em fan tanta por les polítiques de govern, que seran equànimes, ni les grans ciutats on els castellanoparlants són molt abundants o majoria, sinó les actituds que es puguin tenir en el cinturó independentista dels petits pobles de la Catalunya interior. No parlo d’agressions ni d’insults, sinó de subtil menyspreu al xarnego.

Malgrat que la voluntat de diàleg és qüestionable quan: et retallen l’estatut al 2010, i vas a Madrid a demanar més (el Pacte Fiscal); et tomben el Pacte Fiscal, i demanes el referèndum “sí o sí”.

Malgrat que es repeteixi com inqüestionable que ens podem emparar en el Dret d’Autodeterminació que marca la ONU en la seva carta fundacional, quan es va fer per donar sortida a les ocupacions colonials del XIX i XX, i no per les nacions incloses en països més grans en el procés històric de formació dels estats moderns allà als segles XV-XVII.

Malgrat que es demana democràcia però s’està disposat a sacrificar-la per a obtenir la independència, ja que s’ha tirat endavant amb una majoria parlamentària que tècnicament no representa al 50% dels vots, i que sembla que es vol tirar endavant amb un referèndum en que el sí serà absolutament majoritari només perquè no s’ha aconseguit que els del no hi participin.

Malgrat que viatjant per Espanya sempre se m’ha tractat exquisidament, tot i que el meu accent em delata com a català tant bon punt obro la boca, i que no sé com em miraran després.

Malgrat que em sento tant espanyol com català, i que convertir els pobles que tinc a 40 km a l’esquerra del mapa en estrangers ho trobo molt fort.

Malgrat que sóc de per Lleida, i el centralisme de Barcelona també em fa por.

Malgrat que és probable que quedem fora de la UE i de la seva PAC agrària durant uns anys (pocs?), i que no crec que es facin col·lectes populars per pagar les desenes de milers d’euros que deixaran de cobrar els pagesos. I que en general, pot ser que la transició comporti problemes econòmics un temps (curt?)

Malgrat que, per cert, els independentistes parlin sempre d’ells com el “Poble Català”, o de què no es pot aturar la voluntat del poble, etc., quan grosso modo qui es vol separar és la meitat dels catalans.

Malgrat que, per titllar la repugnant però de moment (avui, 22 setembre) limitada repressió de l’estat, es facin servir paraules tant gruixudes com Estat d’Excepció, Colonització, Feixisme, Repressió Indiscriminada, Franquistes o mort de la Democràcia que em molesten igual que ens titllen de Totalitaris, Supremacistes o Nazis.

Malgrat que, davant la repressió d’aquests dies, es digui que ja no és una qüestió d’independència sinó de Democràcia, de Dignitat, de Drets Civils, de Drets Humans; bé, doncs no, la cosa segueix sent sobre la independència: ells forcen o violen la legalitat per fer registres i detencions com nosaltres l’hem forçat per crear una legalitat catalana.

Malgrat que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”: doncs no val saltar-se les lleis espanyoles i després queixar-se de què se’ls aplica la llei. Veig molts alts càrrecs i polítics plenament conscients de què poden enviar-los a la presó un temps, però molts altres sembla que citin a Gandhi o juguin a la desobediència civil sense recordar que en aquests casos històrics la repressió va ser amb sang i durant anys.

Malgrat les consignes populistes: volem votar, is this your problem? [escrit en una urna], votem per ser lliures, dignitat… amb les que és impossible estar en contra, però que amaguen la complexa situació en què estem.

Malgrat que s’ignora la raó i es manipulen les emocions quan es dóna altaveu als ciutadans que diuen que això “ho fan pels seus avis que van patir la repressió franquista”, com si els catalans haguéssim estat els únics a patir-la.

Malgrat que es presenti el tema com una qüestió de Llibertat d’un Poble, quan, en essència, vivim en llibertat, potser més que en altres comunitats perquè aquí hi ha més diversitat ideològica i potser estem més oberts al món.

Malgrat que veig demagog omplir-se la boca amb el pluralisme de TV3 (major, és cert, a la majoria dels mitjans estatals) quan moltes entrevistes als dels sí són simples altaveus per difondre les seves idees, alguns periodistes hi són clarament parcials i conviden amb entusiasme els simplistes fins a la caricatura de Societat Civil Catalana enlloc de gent que sigui capaç de qüestionar el procés sense utilitzar arguments de primària.

Malgrat que trobaria un insult a la intel·ligència si no pensés que és una tàctica per guanyar indecisos el presentar el tema com un xoc entre Democràcia (els catalans) i Repressió (de l’estat espanyol) quan això és un joc d’estratègia en què, davant del xoc de legalitats, s’han de guanyar adeptes i aliats a lo Joc de Trons (i on, per cert, Espanya hi juga fatal).

Malgrat que trobo odiosa la retòrica maniqueista de “amb nosaltres o contra nosaltres”, doncs ni els catalans som tant bons ni els altres tant dolents.

 

Malgrat tot, votaré que sí.

Perquè el govern de Madrid és molt més intolerant del que som aquí, i l’oposició només juga a l’ambivalència per fer caure Rajoy.

Perquè el com han gestionat el procés des de Madrid demostra els tics autoritaris que tenen, els rígids que són, els capquadrats que demostren ser.

Perquè si aquí manipulem la història, allà ho fan de manera encara més burda.

Perquè si el procés té mancances democràtiques, en bona part és perquè ens han obligat a fer-ho així i a l’estat espanyol la por a la democràcia és bastant més gran.

Perquè el dèficit fiscal és excessiu i la manca d’inversió de l’estat és sistemàtica, i majors recursos ens permetran tenir pressupostos seran més socials, amb més partides per investigació, i això ens beneficiarà als que vivim i treballem aquí.

Perquè com va dir Manuel Delgado, tinc ganes de ser independent per poder tornar a ser antinacionalista i d’esquerres.

Perquè les elits d’Espanya són massa poderoses per a que les poguéssim canviar, malgrat aliar-nos amb altres forces progressistes d’Espanya.

Perquè el conflicte enquista les postures, i si Catalunya surt derrotada del procés, com diu l’Otegi, des de Madrid ens ho faran passar malament.

I perquè el canvi climàtic, les desigualtats socials, el neoliberalisme, o la Tercera Revolució Industrial –els desafiament del segle XXI- es poden encarar millor des d’una petita Catalunya independent que des d’una regió queixaluca en tensió permanent amb l’estat lent i burocratitzat que és Espanya.

No per dret històric, no per falta de drets ni de llibertats, no per dignitat, potser fins i tot posant-me una bena als ulls que m’impedeixi veure els tics demagògics del procés, potser només per egoisme i perquè Catalunya tingui totes les eines per encarar el futur.