Mes: març de 2017

Delfos

εἰ θνητός εἶ, βέλτιστε, θνητὰ καὶ φρόνει “Si ets humà, procura pensar en coses humanes”

En arribar-hi era negra nit.
La sensació que tenia per la carretera era estranya, com si realment estiguéssim molt amunt i com si el lloc fos conegut per mi. A baix es veien llumetes de poblets que la costa resseguien, o potser no, potser eren poblets enmig d’una vall.
La sensació que tenia era d’estar dalt, ben amunt del vessant de la muntanya i  com ben a prop d’un estrany poder, com qui nota que està on s’ha d’estar, al bell mig del món. La lluna no era plena, però m’ho semblava.

Al matí tot va ser diferent a primera hora. Em trobava al centre del món -conegut- de l’Edat Antiga. La muntanya era verda, el cel blau intens i la vall estava plena d’oliveres. No recordo haver-ne vist tantes mai abans.

En arribar a les ruïnes de l’Oracle, entre els turistes japonesos i els alemanys vaig veure quatre noies gregues que vestien unes túniques llargues i blanques amb unes flors liloses al pit i unes altres als cabells. Davant el que quedava del Temple d’Apol·lo, les noies feien un ritual, una deia unes paraules i les altres les repetien una i altra vegada, un mantra en tota regla. I en aquell moment que van alliberar uns perfums dolços vaig sentir la necessitat imperiosa de meditar, amb aquell aire que podria ser una brisa suau, sota el sol radiant, amb vistes a la vall, des del vessant sud del mont Parnàs.

Vaig seure on hi havia les restes d’una columna, uns cinquanta centímetres sobre terra més o menys  i vaig començar la primera meditació profunda del dia allà al costat del Temple.

Tot i que les noies ja havien marxat, jo sentia, encara, els seus càntics,  i un regust de llorer se’m va instal·lar al fons del paladar.  De sobte vaig notar altra vegada un poder, no era un poder tel.lúric per ser entre les ruïnes, era el poder del vol d’una àguila que se’m va endur ben amunt.

A vista d’ocell vaig veure l’Oracle en el seu màxim esplendor. Delfos era un nucli ben ple de gent d’arreu que acudien a l’Olimpíada, als Jocs Pítics,  que es celebrarien en set dies. Alguns acudien carregats d’or, altres amb figures de fang, amb teles treballades en indrets llunyans, uns quants exvots serien per als déus i l’Oracle, a veure quins serien els designis dels déus i si podrien marxar tenint bons auguris.

Els carrers bullien de gent, i una tranquil·litat de puresa i perfecció infinita omplia el Temple d’Apol·lo. El temple lluïa al seu màxim esplendor el lema: ץѵϖϐԏ  ƠαƐαƲƬόƲ, és a dir, posa en clar les teves intencions. Els sacerdots portaven túniques noves, i esperaven acomplir els seus deures tots aquells dies de festa, calia escollir bé qui serien els que podrien preguntar a Pítia i quines preguntes i intencions tenien. Confiaven en què cap nouvingut fes ballar el cap a les pitonisses, que no les segrestessin ni que desapareguessin enmig de la nit, en set dies seria lluna plena i era més fàcil la fugida.

Al temple hi havia tres pitonisses escollides i educades des de ben petites. La més jove tenia uns 30 anys, transmetia espiritualitat i tranquilitat, purificada amb les aigües de la font de Castàlia, tenia uns ulls blaus de color cel i els seus cabells, que eren negres com la nit, trenats, li arribaven a la cintura.

De sobte, vaig notar que revivia aquell moment en què, allà, al centre del món,  la vaig veure per primera vegada.  Ella seia en un tamboret de tres potes,  la seva cara era complaent, tenia un mocador blanc a la mà dreta,  i la túnica que la vestia era de color vermellós, molt lleugera, tenia uns vint mil plecs, i tota perfumada feia la mateixa olor que tot el temple.

Dos sacerdots estaven al seu darrera, més en la penombra, preparats per traduir el que Pítia em volia dir. I llavors vaig notar que el gust del llorer era molt intens i vaig començar a despertar de la meditació profunda. Sé que la vaig raptar passats set dies.

Quaresma

El Dimecres de Cendra comença un període de quaranta dies, els dies que falten pel Diumenge de Pasqua.

És el temps de la Vella Quaresma, s’ha acabat la festa boja del Carnaval, i ha arribat la vella bruixa, arrugada, amargada, amb el seu mocador, la seva faldilla enorme i les seves 7 cames, i carregada de bacallà. Cada setmana perd una cama el divendres!

Durant aquest temps de quarantena (cristiana), de preparació física i espiritual per arribar a Setmana Santa, es practica la penitència, amb el dejuni i l’abstinència. La carn i els ous prohibits. uff !!Massa sacrifici!! això va evolucionar… el dejuni només els divendres,  o menjar lleuger durant la setmana (sopes d’oli, brou i verduretes) i peix exclusivament els diumenges, o menjar normal durant la setmana i el divendres peix, dimecres bunyols de bacallà, o cada dia bunyols -ensucrats- de quaresma.

Anar evolucionant, i que no es perdi el dolç.

Cartoixa

Una visita obligada del Priorat és anar a “la casa del Prior”, és a dir, la Cartoixa d’Escaladei, que va ser el primer monestir de l’ordre dels de Sant Bru – els cartoixans- a la península.

Des del 1194 quan Alfons I el Cast va cedir als monjos un indret per al silenci, la solitud i la natura…. i va ser temps per a la colonització i cristianització, temps per a l’aïllament, l’oració, la lectura, la meditació, la contemplació i el treball manual…. les cel.les, els horts, les fonts, els dominis, el Priorat, els delmes, i tota una projecció gòtica, classissista i barroca, …. fins a l’any 1835: Mendizábal, l’abandonament, el saqueig i l’incendi.

A l’espera de rebre un reconeixement UNESCO, la feina de recuperació i de restauració continua, enmig de la natura, al Montsant, al Priorat, entre vinyes, ametllers i oliveres, … sense presses, … visites sense presses, per caminar i per buscar un bon lloc per dinar, al poble d’Escaladei potser un tast de vins (rutes enològiques), o a la Venta d’en Pubill -encreuament de carreteres clàssic-, un bon vi, potser de Cornudella.