Mes: novembre de 2016

un ramat de cols

Un ramat de cols

Avui, aquest matí he estat atacat. Inversemblant, oi? Doncs he rebut un bon atac i, de fet, encara estic ben masegat.

Jo no feia res, almenys res ofensiu, anava pel carrer tot passejant el meu gos imaginari (és més pràctic tenir un gos imaginari que un de veritat, no cal alimentar, ni treure pèl i, sobretot, no cal recollir-ne els excrements, pudents i calentets que expulsen del seu cos quan els treuen de passeig) Doncs això, anava tot pinxo pel carrer, passejant el meu gos imaginari i parlant amb altres persones que també passejaven el seu gos imaginari. La conversa no era res d’extraordinària, la raça, la mida, allò que els hem ensenyat… Res que surti de l’habitual.

De cop i volta, uns metres enllà veig una legió de cols caminant pel carrer. No eren més de vint o vint-i-cinc, ara, anaven en formació militar.  En veure-les, he cregut oportú agafar més fort el meu gos imaginari i avorar-me una mica per deixar-los pas, penseu que ocupaven tota la vorera. En veure’ns (a mi i a un parell més de passejadors de gossos imaginaris) han parat. El caporal (o almenys el que duia la veu cantant) s’ha posat al davant i la formació ha passat a formació d’atac. Tenien forma de triangle amb el cap al vèrtex més proper a nosaltres.  Nosaltres, encuriosits, ho miràvem com aquell qui veu una exhibició. Aparentment no hi havia maldat en els seus ulls, fins i tot alguna persona aplaudia el canvi de formació. Un cop fet, han agafat embranzida i s’han atrinxerat contra nosaltres. Amb penes i treballs hem apartat els gossos perquè no prenguessin mal i quan ens hem volgut començar a defensar, ja estaven en ple atac. Sembla estrany la força que pot tenir una col, i la mà de tècniques d’atac que tenen. Les més tupides i grosses agafaven les més petites i les feien saltar com si fossin projectils, després, les robustes picaven amb força al sec de la cama i les que ja havien caigut del salt, rebotaven, gairebé amb gràcia i elegància per qualsevol part del teu propi cos que trobaven. I no en tenien prou, amb un atac, quan crèiem que havien acabat, giraven cua i tornaven. El segon atac ja ha estat més igualat, nosaltres, ens hem posat en cercle i amb mans, peus, ungles i dents hem defensat les nostres posicions. No podem dir que no ens hagin tocat ni, tan sols podem dir que tothom hagi sortit indemne, un parell de persones han hagut de ser ateses per diferents traumatismes. Encara no puc dir perquè, el caporal ha tocat el xiulet, les cols han tornat a formació militar, i han continuat avançant carrer avall. Sense donar explicacions, ja se sap, són murries, aquestes cols.

Ara al vespre, he pensat que podia explicar aquesta història mentre s’arrefreda, al bol, un brou que he fet durant la tarda i té un regust, irresistible, de col.

Montserrat. Cor de Catalunya

screenshot_20161125-233553Els catalans a Montserrat un dia o altre hi hem anat. De petits. De grans. Per veure la Moreneta. Per resar. Per veure les muntanyes. Per fer una excursió. Per demanar refugi. Buscar el perdó. Hi hem anat a peu. En bus. En autocar. Amb cotxe.

La muntanya, un dia com un diumenge està plena de gent, i l’aparcament que tenen habilitat està al 102%. Molta gent. Baixar a la Santa Cova és un passeig o excursioneta assequible, no és massa llarg, i les figures del Rosari monumental, amb les vistes, van distraient l’estona. La pujada després ja costa una miqueteta més.

El cas és que era un diumenge de primers de mes, baixavem tranquil.lament i vam trobar una família, abuela, madre e hijo, que segurament feia temps que eren catalans, però tenien accent de Colòmbia. El cas és que mare i fill feien el peregrinatge descalços fins a la Cova, li dic peregrinatge perquè les sabates les portaven a la bossa. Vaig mirar-los els peus i em van semblar grans. Coses del directe. El fill posem que tenia uns 13 anys, mirava el mòbil i anava baixant, mentrestant escoltava la “seva” música. Bé, ell i els altres del camí, gràcies al mòbil i això de compartir el que escoltes quan vas porai. I llavors, enmig d’aquell peregrinatge que feien, la abuela li diu: ¿ y esa música que escuchas? es blasfemia, como que no es mucho para estar aquí.  En efecte, un requetón de males paraules, jodiendo y joder,… no per escoltar-lo fent el Camí del Rosari monumental.

Per favor. Al cor de Catalunya: Natura, Art i Espiritualitat.

 

 

 

 

En Ave, el tren.

A les 15.15h està  prevista la sortida de l’ave. Bitllet comprat de fa dies. 4 dies. Amb previsió perquè  és un dels divendres  de l’any  previs a un “pont”. .. i val la pena arribar amb temps a l’estació també.
És  el primer dia que agafo un tren Ave. No un Alvia o un Altaria. Un Ave.
A les 15.16h es mou…. comença el viatge.
A les 15.26h ja ha frenat tres vegades…. i encara no hem sortit  del ” calaix de Sants “.
Dos seients endavant o endarrera una senyora diu “si porque estamos acompañados” i afegeix “a mi lo que me da,… es la oscuridad”.
Sembla que passa un altre Ave, potser prioritari, i llums que s’encenen i s’apaguen…. anunci des de la normalitat de “benvinguts” i “passarem un documental”…. i ja 15.30h deixem el “calaix” endarrera.
A veure si tenim un bon viatge!
16.03h Tarragona. La Secuita. Seguint documental sobre ElBulli o bé  les tècniques  d’avantguarda culinàries. Postres que poden ser entrants. O bé, entrants que poden ser postres.  16.05h continem…  🚅
16.41h just hem sortit de Lleida i demanen disculpes perquè  el tren porta un retard de 15 minuts.
17.14h Delicias.

En fi,  18 minuts més tard del previst, o més.

Dies després vaig a reclamar la devolució  del 50% del bitllet, però es veu que aquest  compromís  ha decaigut per a bitllets promo com el meu. Això  per pagar una mica menys… iguslment vaig tramitar la reclamació.  Sense esperances, això sí.

Pirineu aragonès. Canfranc

picsart_11-12-03-39-37Sí. Pirineu aragonès. L’hi agrada a tothom. Tothom hi va. Excursions. Esquí. altres etcs… i va som-hi!… que és  aquí  mateix, i cap a Canfranc. Canfranc és un poble – estació internacional. És a dir, tot  és  “estació”.

Un lloc “adif”, o de la Diputació, en tot cas abandonat, fantasmagòric, amb el seu  cartellet a la porta “prohibit baixar a les vies” … i giro el cap, miro les vies i veig famílies senceres caminant entre les vies, per damunt de trossets d’uralita trencada, pujant a ferros que un dia van ser vagons, ara tot està destrossat, tot, la cosa promet.

El títol  és  “Estación Internacional de Canfranc”… un mega emplaçament, un edifici magnànim de l’època (a lo palauet francès, cúpula impressionant) amb tot i més, enginyeria dels anys 20, de fa un segle, potser unes 16 vies, un tunnel  de 7.875 metres a Somport per connectar amb França. El trendiment transpirinenc. Una sortida pels Pirineus en tren.

Va funcionar entre 1928 i el 1970, quan va descarrilar un tren a la part francesa, – el rumor és que la cosa potser va ser provocada -, un pont va caure/trencar-se  i els de la SNFC de França encara no han vist ara l’interès de tornar a tenir una via útil  Pau-Zaragoza… amb un bus sembla ser que ja fan.

Fantasmagòric. De pel·lícula.

El tunnel ara no té via, diré  que ja no és  ferroviari, -total per anar enlloc, fora-, però és un tunnel via de seguretat per al tunnel viari de Somport, i també porta d’accés al Laboratori subterrani de Canfranc, a 850 metres sota el Tobazo, on estudien la “matèria fosca”…

De pel·lícula.

Bé, de pel·lícula també és “El Rey de Canfranc” , documental,  espionatge, II Guerra Mundial, i Canfranc.  A veure.