Vaga general, 8N assaig general

Avui he fet vaga perquè no podem fer com “aquell que no passe re”.

Com si no tinguéssim presos polítics.
Com si no haguéssim fet un Referendum el dia 1 d’octubre.
Com si no hi haguéssin unes 900 persones víctimes fruit de l’embat de la “força” policial de l’Estat, és a dir violència física contra nosaltres, conciutadans i convilatans, padrins, i gent jove, és igual.
Com si no  hagues sigut tot una vergonya vergonyant.
Com si anéssim sobrats de democràcia.
Com si no haguéssin posat en dubte la feina dels professionals del cos de Mossos d’Esquadra.
Com si no haguéssin cessat el sr. Trapero, cap del cos de Mossos.
Com si no haguéssin faltat a la veritat en els atestats policials.
Com si no hi hagués prevaricació en aquest tot si val per la unitat nacional.
Com si Espanya fos una, grande y muy grande, vull dir lliure.
Com si hi hagués llibertat, i els drets fonamentals els tinguéssim garantits.
Com si des de Catalunya no s’hagués demanat la mediació internacional al conflicte.
Com si l’Estat hagués volgut dialogar i Europa l’hagués avalat. T’imagines?
Com si no hi hagués hagut resposta als requeriments opressors  epistulars.
Com si no hi hagués mandat popular de les urnes.
Com si el 9N hagués sigut il-legal.
Com si el concens per tenir el President Puigdemon hagués sigut fàcil.
Com si les CUP fossin uns radicals, sempre i en tot moment, i en el sentit més pejoratiu que imagineu.
Com si la maquinària de l’Estat no tirés de post-veritat, fal-làcies, mitjans de comunicació públics i privats inclosos.
Com si les eleccions autonòmiques fossin de pandereta, els governs autonòmics els d’una regió de províncies remotes on pasturen quatre vaques perdudes per la muntanya, on si es legisla alguna cosa és perquè -pobrets-, autoritza’ls per l’amordedeu.
Com si no hi hagués conflictes competencials constitucionals en tots els temes.
Com si no fos que tota llei catalana és retallada per la interpretació del famos TC.
Com si no es matxaqués constantment la llibertat d’expressió.
Com si això no anés de democràcia.
Com si no estiguéssim cansats de cantar cançons de l’època de la Nova Cançó.
Com si no s’haguéssin de reactivar associacions que fa 36 anys ja es pensaven que havien fet tota la feina.
Com si fos normal tenir tot un executiu cessat a la presó.
Com si fos ètic que els Jordis estiguin a la presó.
Com si fos normal acudir a Bruxelles, a l’empara de jutjats europeus, més imparcials, per garantir llibertats i drets.
Com si fos normal el coi de 155 aplicat a Gencat.
Com si tingués algun sentit voler controlar la Sanitat, l’Agricultura, la Cultura i l’Ensenyament a Catalunya.
Com si fos de lo més i més normal tenir els 4 consellers ( cessats) a l’exil-li.
Com si … no anés amb mi.
Repeteixo,  com si no tinguessim presos polítics.
Com si els dies no anéssin passant.
Com si fòssim erms.
Com si no calgués defensar les institucions.
Com si no hi hagués un poble actiu, alegre, combatiu, simpàtic,… i persistent, tossudament i pacíficament aixecat.
Com si hi pogués haver normalitat a Catalunya amb presos polítics.

No podem fer com si re, …

Com si no tinguéssim intervenció estatal,  el totpoderós 155, els homes de negre, els señors de Madrid, les imposicions, els això en castellano, la coi de burocràcia de la caverna, la indecisió de les “noves autoritats”, la por de com ells mateixos no veuen com emparar que estan usurpant…

uf, em deixo coses, sobren motius.

A vegades cal aturar-se, pensar, simplificar. Lluitem per drets i llibertats fonamentals. Crec que això és un assaig general gràcies als CDR, s’ha fet molt bé, i mentre hi hagi presos polítics auguro que es comtinuarà fent.

Aturada per dignitat

El dia 1 d’octubre havia de ser un dia de referèndum, una #festademocràtica, la festa de la democràcia, el dia que el poble és consultat i vota. Vota i decideix.
Però també havia de ser el dia de la negació, del #noreferendum, del poder dir ” aquí no hi ha hagut un referèndum “.
El dia 1 d’octubre va ser un dia on es va votar, però de forma intranquil.la. Col.legis electorals clausurats, helicòpters de la policia perseguint un president, gent protegint urnes, gent protegint vots, i unes imatges de vergonya de la policia nacional anant a fer mal, des de l’obsecació d’agafar unes urnes a tot preu, i amb barra lliure a la violència, amb l’adrenalina disparada…. i sense pensar. A Ponts, a Menàrguens, a pobles que ni sabíem que existien de menys de 700 habitants van entrar com qui va a ocupar, destrossar, o fer mal. Obcecats, des de l’ofuscació més obscura, tinc una ordre i per damunt de tanques, atravessant portes, per damunt de gent pacífica, “tinc un vot”, amb les mans aixecades, amb violència, buscant la confrontació,…. tot per justificar una violència al carrer, la suspensió de l’autonomia,  i sobretot que no hi ha hagut el referèndum d’autodeterminació.
Quin Estat vol ser així? I qui vol ser d’un Estat autoritari i repressor?
Quins dirigents polítics democràtics envien la policia acarnissadament contra el seu poble?
Quina impunitat tenen? On queda la democràcia? I la dignitat? Què passa amb la postveritat ? Per què hem d’estar sempre mirant la premsa internacional ?

És qüestió de democràcia, pwerò també de drets humans, i de dignitat personal, dignitat col.lectiva, i dignitat com a País.

No podem permetre que ens diguin que han vingut a actuar proporcionalment. No ens poden tractar com a terroristes. Fora el mal govern.

Avui ens aturem…. ho hem de fer. No podem fer com si res hagués passat. A Catalunya han passat moltes coses, i confiem que en passaran més, però sense violència. No ens podem permetre la violència, hem de ser una societat capdavantera en no violència. Però, arribats aquí, amb els crits de “els carrers seran sempre nostres”, la idea és que això ja no té aturador. Les carregues policials han portat a que no hi hagi ni perdó ni oblit. És més, indignació, i està clar que ja estem convençuts.

Estic molt trista. Decebuda i trista.

Marxem ja.

 

 

Sí, sí, clar, clar

Jo no m’he sentit mai espanyol, mai, no hi tinc res en contra però no tinc ni he tingut mai aquest sentiment. No sento que comparteixi res amb Espanya ni amb els espanyols, o en qualsevol cas, no sento que comparteixi res que no pugui compartir amb un cambodjà, un suec o un martinenc. I no em sento ni cambodjà, ni suec ni martinenc. Per tant, si mai som independents, senzillament serà com normalitzar una situació irregular, serà una cosa natural, així de senzill.

A banda d’això, per mi es tracta d’una qüestió de poder, sobirania i llibertat.

Si realment creiem que la sobirania rau en el poble i el poble delega el poder en uns representants i som conscients que el poder se’ls entrega temporalment penso que hi ha d’haver uns mecanismes d’equilibri. No és normal que entreguis el teu poder (part de la teva llibertat) a algú sense ni tan sols poder-ne tenir uns mecanismes de control efectiu (votar cada quatre anys no és suficient, ha quedat demostrat). És per això que jo crec que hem de tenir uns mecanismes a través dels quals el poble pugui validar o rebutjar qualsevol mesura de poder, fins i tot, mecanismes per a tenir la iniciativa davant del poder si així ho creiem convenient. Ara mateix (i a falta d’idees millor implementades) aquestos mecanismes són els referendums, ja siguin sobre la independència o sobre el color dels cotxes dels mossos d’esquadra. Per a mi, aquestos mecanismes no es poden delegar a ningú i formen part tant de la responsabilitat vers la comunitat que hem de tenir (i exercir) tots i, sobretot, un recordatori de que la llibertat i el poder pertanyen al poble i que els representants i les institucions que tenim (o que tinguem, siguin les que siguin) han d’estar al nostre servei, al 100% i si no és així o no ens serveixen, ens les haurem de replantejar i si convé, canviar-ne per millors.

El poder representat en un estat és una eina, una eina de benestar, esperança i futur i hauria de tenir els mateixos principis que el programari lliure (aquí us els deixo copiats de la viquipèdia, vatros ja fareu l’associació)

 

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

 

I tots aquestos mecanismes i totes aquestes institucions, al cap i a la fi haurien de tenir com a únic objectiu aconseguir la realització personal de les persones que formen aquesta societat, garantir-ne la seva llibertat i l’expressió de la seva pluralitat, de tota la societat, de tot el conjunt, des dels que no arriben a tenir una conversa de primer d’eso fins als científics filòsofs que no acaben de trobar el seu encaix en una societat aparentment egoïsta, capitalista i individualista.

 

Si no puc tenir la possibilitat d’aconseguir això, no m’interessa per a res la independència, ni la participació, ni la terra on visc. I el que està clar és que a Espanya això no ho tindrem mai perquè Espanya és una altra cosa, una altra cosa que els està molt bé als Espanyols, cosa que trobo genial i fantàstica però com he dit al principi, jo no tinc aquest sentiment.

 

Sí, sí, clar, clar.

Votaré que sí, malgrat tot.

Malgrat que no sóc nacionalista, i que no he votat mai CiU ni ERC.

Malgrat el bufet lliure de la història de l’independentisme: agafen tots els fets del menú històric que recolzen la repressió de lo català, i en canvi es marginen els fets que apunten que, dins Espanya, segons quines èpoques, tampoc ens ha anat malament. O el 1714: cert que hi vam perdre molt, però no la independència perquè no la hi teníem; i part del que vam perdre-hi ja ho hem recuperat amb l‘autonomia: ajuntaments, generalitat, monarquia no absoluta, competències àmplies.

Malgrat que és massa lineal per a ignorar-la la relació entre l’inici del procés i la crisi econòmica-retallades-corrupció. I que el procés ha servit per reconduir el malestar generat per una crisi gestada pels de dalt; per desviar les ires per les retallades en sanitat, educació i serveis socials que afecten als de baix; per amagar els casos de corrupció i la patrimonialització del país per part de convergència.

Malgrat que també és una traïció. A la nombrosa població d’Espanya que també n’està farta, que també han estat perjudicat pels successius governs i règims, que també voldrien canviar-ho tot, i que tenien en Catalunya una de les regions més contestatàries i rebels.

Malgrat que tinc por que, quan siguem independents, la gent es desmobilitzarà, i la revolució social quedarà pendent, doncs les elits mantindran els privilegis i domini ideològic, i només ens cediran millores en uns pressupostos més socials. Que la cínica màxima del Gattopardo “canviar-ho tot per a que no canviï res” amenaça l’horitzó independent.

Malgrat que les actituds intolerants cap als que qüestionen la ortodòxia del procés ja sigui per l’esquerra (la CUP, quan exigia el cap de Mas), per les formes en què es tiren endavant les lleis bàsiques i el referèndum (la Colau, el Coscubiela) o per la pròpia essència nacionalista (“botiflers”, als del PSC per la diada) em faci arrufar el nas: tractarem prou bé als que hagin dit que no, als que no hagin dit res, o hi haurà actituds revengistes dels vencedors. No em fan tanta por les polítiques de govern, que seran equànimes, ni les grans ciutats on els castellanoparlants són molt abundants o majoria, sinó les actituds que es puguin tenir en el cinturó independentista dels petits pobles de la Catalunya interior. No parlo d’agressions ni d’insults, sinó de subtil menyspreu al xarnego.

Malgrat que la voluntat de diàleg és qüestionable quan: et retallen l’estatut al 2010, i vas a Madrid a demanar més (el Pacte Fiscal); et tomben el Pacte Fiscal, i demanes el referèndum “sí o sí”.

Malgrat que es repeteixi com inqüestionable que ens podem emparar en el Dret d’Autodeterminació que marca la ONU en la seva carta fundacional, quan es va fer per donar sortida a les ocupacions colonials del XIX i XX, i no per les nacions incloses en països més grans en el procés històric de formació dels estats moderns allà als segles XV-XVII.

Malgrat que es demana democràcia però s’està disposat a sacrificar-la per a obtenir la independència, ja que s’ha tirat endavant amb una majoria parlamentària que tècnicament no representa al 50% dels vots, i que sembla que es vol tirar endavant amb un referèndum en que el sí serà absolutament majoritari només perquè no s’ha aconseguit que els del no hi participin.

Malgrat que viatjant per Espanya sempre se m’ha tractat exquisidament, tot i que el meu accent em delata com a català tant bon punt obro la boca, i que no sé com em miraran després.

Malgrat que em sento tant espanyol com català, i que convertir els pobles que tinc a 40 km a l’esquerra del mapa en estrangers ho trobo molt fort.

Malgrat que sóc de per Lleida, i el centralisme de Barcelona també em fa por.

Malgrat que és probable que quedem fora de la UE i de la seva PAC agrària durant uns anys (pocs?), i que no crec que es facin col·lectes populars per pagar les desenes de milers d’euros que deixaran de cobrar els pagesos. I que en general, pot ser que la transició comporti problemes econòmics un temps (curt?)

Malgrat que, per cert, els independentistes parlin sempre d’ells com el “Poble Català”, o de què no es pot aturar la voluntat del poble, etc., quan grosso modo qui es vol separar és la meitat dels catalans.

Malgrat que, per titllar la repugnant però de moment (avui, 22 setembre) limitada repressió de l’estat, es facin servir paraules tant gruixudes com Estat d’Excepció, Colonització, Feixisme, Repressió Indiscriminada, Franquistes o mort de la Democràcia que em molesten igual que ens titllen de Totalitaris, Supremacistes o Nazis.

Malgrat que, davant la repressió d’aquests dies, es digui que ja no és una qüestió d’independència sinó de Democràcia, de Dignitat, de Drets Civils, de Drets Humans; bé, doncs no, la cosa segueix sent sobre la independència: ells forcen o violen la legalitat per fer registres i detencions com nosaltres l’hem forçat per crear una legalitat catalana.

Malgrat que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”: doncs no val saltar-se les lleis espanyoles i després queixar-se de què se’ls aplica la llei. Veig molts alts càrrecs i polítics plenament conscients de què poden enviar-los a la presó un temps, però molts altres sembla que citin a Gandhi o juguin a la desobediència civil sense recordar que en aquests casos històrics la repressió va ser amb sang i durant anys.

Malgrat les consignes populistes: volem votar, is this your problem? [escrit en una urna], votem per ser lliures, dignitat… amb les que és impossible estar en contra, però que amaguen la complexa situació en què estem.

Malgrat que s’ignora la raó i es manipulen les emocions quan es dóna altaveu als ciutadans que diuen que això “ho fan pels seus avis que van patir la repressió franquista”, com si els catalans haguéssim estat els únics a patir-la.

Malgrat que es presenti el tema com una qüestió de Llibertat d’un Poble, quan, en essència, vivim en llibertat, potser més que en altres comunitats perquè aquí hi ha més diversitat ideològica i potser estem més oberts al món.

Malgrat que veig demagog omplir-se la boca amb el pluralisme de TV3 (major, és cert, a la majoria dels mitjans estatals) quan moltes entrevistes als dels sí són simples altaveus per difondre les seves idees, alguns periodistes hi són clarament parcials i conviden amb entusiasme els simplistes fins a la caricatura de Societat Civil Catalana enlloc de gent que sigui capaç de qüestionar el procés sense utilitzar arguments de primària.

Malgrat que trobaria un insult a la intel·ligència si no pensés que és una tàctica per guanyar indecisos el presentar el tema com un xoc entre Democràcia (els catalans) i Repressió (de l’estat espanyol) quan això és un joc d’estratègia en què, davant del xoc de legalitats, s’han de guanyar adeptes i aliats a lo Joc de Trons (i on, per cert, Espanya hi juga fatal).

Malgrat que trobo odiosa la retòrica maniqueista de “amb nosaltres o contra nosaltres”, doncs ni els catalans som tant bons ni els altres tant dolents.

 

Malgrat tot, votaré que sí.

Perquè el govern de Madrid és molt més intolerant del que som aquí, i l’oposició només juga a l’ambivalència per fer caure Rajoy.

Perquè el com han gestionat el procés des de Madrid demostra els tics autoritaris que tenen, els rígids que són, els capquadrats que demostren ser.

Perquè si aquí manipulem la història, allà ho fan de manera encara més burda.

Perquè si el procés té mancances democràtiques, en bona part és perquè ens han obligat a fer-ho així i a l’estat espanyol la por a la democràcia és bastant més gran.

Perquè el dèficit fiscal és excessiu i la manca d’inversió de l’estat és sistemàtica, i majors recursos ens permetran tenir pressupostos seran més socials, amb més partides per investigació, i això ens beneficiarà als que vivim i treballem aquí.

Perquè com va dir Manuel Delgado, tinc ganes de ser independent per poder tornar a ser antinacionalista i d’esquerres.

Perquè les elits d’Espanya són massa poderoses per a que les poguéssim canviar, malgrat aliar-nos amb altres forces progressistes d’Espanya.

Perquè el conflicte enquista les postures, i si Catalunya surt derrotada del procés, com diu l’Otegi, des de Madrid ens ho faran passar malament.

I perquè el canvi climàtic, les desigualtats socials, el neoliberalisme, o la Tercera Revolució Industrial –els desafiament del segle XXI- es poden encarar millor des d’una petita Catalunya independent que des d’una regió queixaluca en tensió permanent amb l’estat lent i burocratitzat que és Espanya.

No per dret històric, no per falta de drets ni de llibertats, no per dignitat, potser fins i tot posant-me una bena als ulls que m’impedeixi veure els tics demagògics del procés, potser només per egoisme i perquè Catalunya tingui totes les eines per encarar el futur.

Res de res! (el manifest)

Els sotasignants ens adherim al manifest RES DE RES i ens comprometem a defensar-ne els seus valors i els seus principis.

En la cultura del país no fer res sempre ha estat mal vist. No fer res sempre s’ha associat a mandra, mala vida, a valors distesos i poc elevats. Això és degut que no fer res, es concep com la conseqüència d’una deserció intel·lectual i sobretot laboral al tipus de vida establert com a homologable. No es prejutja si sota aquesta homologació vital hi ha deserció intel·lectual o no, no es prejutja el valor afegit individual que cadascú pot aportar (o restar) en cada opció vital si aquestes opcions no surten dels paràmetres validats per l’estandard. Per tant, els sotasignants, volem deixar molt clar que no fer RES conscientment requereix un esforç intel·lectual probablement més alt que seguir els paràmetres d’una vida homologable.

És per aquest motiu que reivindiquem no fer res conscientment com un espai d’alliberament físic i intel·lectual d’aquesta societat d’estàndards en la qual estem immersos. Reivindiquem no fer res conscientment com un acte de rebel·lia, d’afirmació personal, de reivindicació de l’ésser humà i del pas del temps com a força inmutable de l’univers.

No fer res conscientment és un acte de radicalisme; un punt impenetrable en aquest món que volen estressant i volàtil: Senyor món! No veu que estic no fent res! En aquestos instants no m’afecta, no té poder sobre mi.

No fer res és conscientment és posar en crisi el sistema: Senyor sistema! En aquestos moments les seves normes no tenen efecte sobre mi! Estic no fent res!

No fer res conscientment és pur anticapitalisme, un anticapitalisme radical i dolç, tendre, exigeix poc i aporta molt a la carregada ànima humana: Senyor capital! Queda clar que no estic del tot d’acord amb vostè! En aquestos moments ni produeixo ni consumeixo! Us sóc una càrrega, una nosa, un error, i ho faig conscientment!

No fer res conscientment és llibertat, lleugeresa, deixar-ho tot de banda i caure en mans de la tranquil·litat i relaxació del temps guanyat. Senyores obligacions: Estic no fent res! Aquest espai de temps és el meu gaudi, el meu goig i la meva esperança de futur.

No fer res conscientment és qualitat de vida, és aparcar la família, els amics, les cabòries, la política, els nervis, els mòbils, els actes reflexos. No fer res conscientment és tancar una porta i quedar-se amb un mateix i prou. És la reivindicació de l’èsser humà per sobre de tot, reivindicar-se a un mateix davant d’una societat col·lectiva i col·lectivitzada que només se’ns vol com una part seva amalgama, no com a un individu únic i irrepetible.

No fer res conscientment és art. És l’art d’oferir-se a un mateix la bellesa (i a la bellesa) del món, de ser capaç d’aturar-se, de mirar el món – i la vida- a la cara i dir-los: Aquí sóc jo, i no faig res! Així ho he escollit! Algun problema?

No fer res conscientment ens fa més únics, més humans. No fer res conscientment ens torna al nostre lloc dins de l’univers. Deixem de ser el centre de la nostra quotidianeïtat i passem a ser un microscòpic punt, pràcticament imperceptible, dins de l’univers. Senyor univers: He tornat per ocupar el meu lloc. Per reivindicar-lo i apropiar-me’n! Senyor univers! Aquest és el meu nom i el meu espai.

No fer res conscientment és sostenible! No fer res conscientment implica deixar de malbaratar recursos, no fer res conscientment és ecològic, durant unes estones no explotem aquest planeta finit en recursos i infinit en estupidesa. No fer res conscientment és un acte de generositat cap al nostre entorn i cap a nosaltres mateixos. No fer res ens torna al ritme de la natura, ens allunya dels ritmes imposats i ens apropa a l’univers.

No fer res conscientment és un exercici que s’ha de practicar regularment, alleuja el cos i la ment, augmenta la consciència i millora l’estat d’ànim.

No és senzill no fer res; habitualment costa al principi, no tingueu mai por per demanar ajuda i consells. Com menys feu conscientment, més senzill serà continuar, més fàcil serà la vida i més bé anirà la humanitat.

No fer res conscientment i compartir-ho ajuda al coneixement col·lectiu, afavoreix la creativitat i enalteix l’esperit.

Cal diferenciar molt bé no fer res conscientment amb deixar fer, no fer res conscientment és una actitud reivindicativa, una praxis de rebel·lia de primera magnitud, no fer res conscientment no implica renunciar, si no apostar per allò que volem, no fer res conscientment no implica acceptar què decideixen o fan els altres, si no prendre part passivament després de valorar-ho per tal de decidir conscientment. No fer res no vol dir abstenir-se, si no tenir l’actitud de fer-se valdre d’una altra manera, menys violenta, més poètica i, probablement més ferma.

No fer res conscientment comporta una gran preparació i, sobretot una gran dedicació perquè és on rau la força de la voluntat i de l’energia humana.

No fer res conscientment és el principi i el fi d’un mateix i per extensió el principi i el fi de la resta.

Si mai teniu l’oportunitat de no fer res col·lectivament, no us perdeu aquesta ocasió, és una experiència sublím. No fer res conscientment és art, l’art de l’essència humana despullada de cap maquiavel·lisme i manipulació cristianoinquisitiva.

És per tot això que els sotasignants animem a tothom a no fer res conscientment i a compartir-ho.

Tanna film… en un private club

Gràcies a un sorteig de l’Altaïr vam assistir a l’estrena de la pel.lícula Tanna, una pel·lícula australiana-vanatuana.

Nòminada als Oscars, australiana-vanatuana i exòtica. Rodada i ambientada en els mars del Pacífic blau, vull dir, … del Pacífic Sud, on hi ha uns poblats tribals. Però tribals de veritat. ni amb ells va poder l’imperi, i l’ expansió colonial, ni la cristianització, ni els soldats, ni el tal J. Cook, ni els diner,…. ells són  poblats tribals al peu d’un volcà….  amb els rituals, el cap de la tribu, el xaman, els seus porquets, la kava, … les faldilles d’herbes, ,… La història és una història real de l’any 1987, fa quatre dies, que va suposar un abans i un després. I fins aquí explico, i  sí, hi arriba el turisme, bàsicament a veure de ben a prop un bonic volcà actiu. Això sí, els guies només són locals. I sí, estaria bé arribar-s’hi un dia, ves a saber, deuen ser unes 50 hores de vol?

I l’estrena era al cinema privat, recollit i  digne de club anglès del Soho House Barcelona de la plaça de Medinaceli, tot un club per a socis al barri Gòtic de Barcelona. Tot un contrast.

Això sí, en algun moment em va semblar que entraria el Willy Fog per la porta. A Jules Vernes també li agradaven els volcans.

 

 

Aigua d'anous 2017

Aigua d’anous 2017

Ahir sant Joan, com cada any el Pau i Jo teníem l’auto-encàrrec d’anar a recollir les herbes per a fer Aigua d’anous. Aquest any s’hi van ajuntar el Ruben i la Gemma per a gaudir de tots els coneixements botànics del Pau i les cerveses que gelosament arrefrescava la meva nevera.

Després d’una excursió curta però intensa ja teníem 33 herbes i flors i fruites per a la recepta d’enguany. Des de les anous fins al card, des dels pètals de rosa fins al gingebre, tot un espectre d’olors i gustos que ara mateix ja estan marinant per a extreure’n els millors gustos i fer que combinin entre ells.

La Gemma i el Ruben es van encarregar de l’àrdua tasca de trencar les anous al seu punt just, ni desmanegades, ni senceres. El Pau organitzava la recepta i garantia l’exactitud de les quantitats de cada ingredient per assegurar-ne un equilibri, jo de mentre, donava suport logístic aquí i allà…

El resultat van ser tres pots omplerts cooperativament plens d’herbes olors, gustos alcohol i aigua.

Ara només cal esperar els 40 dies a sol i serena per a enllestir la recepta!

La Gemma i el Ruben, tant encertats com sempre, ha il·lustrat la gesta amb unes fotos ben boniques!

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Les Franqueses

Entre Menàrguens i Balaguer hi ha una esglèsia romànica, restaurada, que forma part del que va ser el Monestir de Santa Maria de les Franqueses, un monestir femení de l’orde del Císter, fundat el 1186. Medieval què en diríem.
S’hi pot arribar en cotxe, passejar pel Parc de la Poesia -ja ho veureu-, passar per la font i arribar a la riba del Segre, lo riu.

Web

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no07fran.htm

Benidorm

Benidorm és conegut com el paradís de la tercera edat. O aquesta era la meva idea.
Mons padrins hi van anar fa uns vint anys, uns amics dels jubilats els hi van engrescar, i com a bons jubilats joves… cap allà! A fer el turista de sol i platja, uns 15 dies, per unes 18.000 pessetes. O bé això recorden….  les platges, l’illa, la barqueta golondrina, les caminades, les rutes a veure les fàbriques de torrons (amb les seves botigues a la sortida ) i les fàbriques de pell ( un bon veí s’hi va comprar l’abric de pell de l’hivern), són anécdotes vàries, com la fiambrera per anar a passar el dia a València, o a Alacant, o les cafeteries mil que van catar.
Un divendres qualsevol de maig, m’hi he passejat, amb la calma de qui té tot el dia per endavant, per caminar, per passar pel punt d’informació (és nota que fa temps que s’organitzen per al turista), per fer platja, fer cafè o el segon esmorzar, o una tapeta, a vere, oferta, oferta hi ha. I botigues i més botiguetes, de tots els preus i vàries opcions per a dinar, i per fer el turista, les fotos del turista selfie, o el de pose de grup, i mentres des de Castell estava mirant des del mirador la platja de Llevant, una senyora al meu costat diu: Però què bonic!! No m’estranya que la gent vingui!!  i dos segons després passen pel meu costat un grup de cinc senyores d’accent de Lleida que van dient què és una llàstima que no els hagi fet més bon temps! La veritat és que l’aigua està fresqueta, però pels atrevits, pels nens impacients i per la gent que ve del nord, és acceptable. I jo agraeixo que hi hagi quatre núvols de matí. El blau del mar no és tant intens, però m’he deixat el barret,… i comprar-me un barret de Benidorm fa molta mandra!

Per posar el toc més cultural he entrat a l’esglèsia, amb permís del senyor que demana a la porta, i de les senyores que la cuiden -tanquen en tres minuts, suficient per a mi, i a elles els dóna temps de quadrar la caixa-. Volia veure la Mare de Déu del Sofratge, que és la que vetlla per les qüestions espirituals de les ànimes del Purgatori, també li’n diuen Virgen del Sufragio, i com que va ser trobada en una barqueta calcinada, doncs la tradició -més mundana- del poble li deia del Naufragio, més simple. Les recreacions de la trobada de la verge amb la barca deuen ser espectaculars, si un divendres qualsevol a la platja ja pots trobar una  coral cantaire, ….  En fi, la Verge també és alcaldessa perpètua de la ciutat, està condecorada pel Mèrit Naval –en època del senyor Trillo, fa quatre dies.