Irlanda ☘Dublin

Algunes recomanacions que se’m van acudir per un viatge a Irlanda i voltants per a una escapadeta de 3-4 dies, qui va per primera vegada a Dublin. I sense fer massa spoiler.
Fer un tour gratuït, al final els dones una propina.  Com per exemple aquest: https://www.neweuropetours.eu/es/sandemans-tours/dublin/tour-gratis-de-dublin/
Si aneu al Trinity College, a veure la Biblioteca i el Llibre de Kels, aneu directament a la biblioteca, no feu el tour guiat ( la guia només és per fora dels edificis). 
Molt interessant el Museu d’Arqueologia. https://www.museum.ie/Home Gratuït 
Mirar la pàgina web de Lonely Planet  https://www.lonelyplanet.es/blog/13-cosas-gratis-que-hacer-en-dublin
I si sortiu de Dublin: 
Al nord Newgrange
http://www.worldheritageireland.ie/bru-na-boinne/built-heritage/newgrange/
Al sud Glendalau 
http://espirituviajero.com/el-valle-de-glendalough-irlanda-retorno-a-la-edad-media/

Turisme transfronterer


A vegades sembla que arribar-se a França és molt alluny,… o complicat, i no és pas així.  Quan vius a Barcelona la història és ben simple, o un AVE o l’ AP7 amunt ( això sí, pagant) i en un moment ja ets a la frontera. 

L’última vegada que hi vam anar va ser un cap de setmana, és a dir, divendres a la tarda ja erem allà. La ruta que vam seguir va ser ben paral.lela a la Frontera legal amb França: Cotlliure, Ceret, Arles-sur–Tech, Prats de Molló. Una mica de tot, mercats, patrimoni, mar, muntanya, museus, abadies, boulangeries, restaurants, …

Un moment, i ja és un nou país, amb un pa i uns croissants que tenen un altre gust, uns altres aires, uns altres productes als supermercats, i tot un d’allò diferent, un tarannà diferent però també català. Recordo que un dia un senyor francès, de la Catalunya Nord, a Arlés sur Mer, quan li vaig dir que erem catalans em va dir, “jo també sóc català”. 

Street art a Ceret

Bohemian Rhapsody

Podem recomanar Bohemian Rhapsody, encara que no se sigui fan de Freddy Mercury ni de Queen. Una trajectòria, un artista, ritme, música, límits, llegenda i clar llums i ombres.  Potser serà un Oscar a millor actor, ja es veurà. En tot cas, no s’han estat de res, i el concert de Wembley ’85 és pura rèplica. Millor anar al cinema i en pantalla gran. 

Calatayud i rodalies

Aragó és aquí mateix però a vegades sembla que hi hagi una frontera i tot el que comporta una frontera. La frontera mental amb la franja i els de l’altre costat de la franja. La frontera cultural de Sixena i tota la comèdia política que hi ha darrera de les obres, les que han retornat a Sixena i les que encara són a Barcelona – que ja es veu, només mirar-les, que són de mal “desencolar”-. En tot cas, fer una ruta per l’Aragó també és una cosa que es pot recomanar.

Calatayud és aquí mateix. Està bé que hi arriba l’AVE, però també pot ser que sigui més car baixar a Calatayud que arribar fins a Madrid. Són les coses de l’alta velocitat espanyola.

Quan s’arriba a Calatayud ja es veu que és un d’aquells enclavaments de l’esglèsia, de la reconquista, que té una mica de tot: torres mudejars, colegiatas, pintures de Goya, les famoses ruïnes romanes de Bilbilis, el museu de Calatayud, muralles, una plaça on sembla que totes les cases són tortes, el mesón de la Dolores.

A nivell més petitet, al costat de Calatayud hi ha Ateca, on a part d’una fàbrica de xocolates, hi ha edificis renaixentistes i altres sorpreses.

Això tot camí del Monasterio de Piedra, famós més que pel monestir en sí, de l’ordre del Císter, i gòtic, pel Parc Natural. Són uns jardins de cascades, rius, grutes, llacs, que de ben veritat són espectacle natural. Això sí, ordenat, ja que és una atracció turística de primer ordre.

Un altre Monestir, diferent, però bonic és el Monasterio de Rueda, que efectivament té una roda d’aprofitament de les aigües del riu Ebre canalitzades per la zona. Aquest també és del Císter de l’Aragó i fa poc que fan visites turístiques. Fins i tot algunes són exprès.

I entre els poblets de la DO Calatayud hi ha Fuendetodos, on hi ha la casa natal de Goya, i un petit museu amb alguns gravats peculiars. I pels carrers també s’hi pot trobar mostres de  #streetart contemporani. Goya va nèixer allà una mica per casualitat, però està bé que un petit poble així en pugui treure profit.

Anar a Sixena sí que fa mandra, eh?

 

 

Eclipse de lluna

Ahir es va poder veure un eclipse de Lluna total.

Són moments astronòmics que ens agrada veure. Val, millor un eclipse total de Sol,… però sempre ens ha fascinat aquest satèl.lit nostre, o no ?!

Domàs i altres equipaments

L’altre dia era un dia entre setmana qualsevol. I vaig pensar que a mitja tarda era un bon moment per passar per la seu d’Omnium ara que en som socis i havíem que recollir-hi un domàs.

Fins fa un any no havia sentit, llegit ni escrit aquesta paraula, o almenys no conscientment.

El domàs segons el diccionari és un teixit d’un sol color, una sola trama… utilitzat per decorar esglésies, sales i balcons. Etimològicament ve de la capital de Síria, Damasc, d’on provenien aquests teixits de seda.

Vam passar-hi i ara ja tenim domàs, no de seda però al balcó farà el fet, i una samarreta i xapes. Ens caldrà anar equipats aquesta nova temporada, i no som els únics que ho pensem, perquè tot i que a Òmnium tenen una recepció petita el ritme d’entrega de productes era bastant alt, per ser un dia qualsevol entre setmana.
I avui sí, ja ens han arribat els carnets de socis.

Primavera 🍀

Doncs sembla que la primavera, plujosa, ja s’ha acabat..
I la primavera catalana, també s’ha acabat?! Qui sap el que ens espera aquest estiu. Estiu estiuet.

Sort de la pluja. Val, no sap ploure… però sort de la pluja.

La pluja, l’esclat de colors, el renaixement…

El I Marquès de Comillas

Comillas és un poble cantàbric que és ben digne de visitar. En temps d’Alfonso XI i d’Alfonso XII era el balneari de la reialesa, i això sempre et deixa un patrimoni cultural important.  Al poble, fins i tot hi ha un petit palauet, el Capricho de Gaudí, amb unes rajoles-girasols ben boniques ( em recorda, en petit, la casa del carrer Carolines al barri de Gràcia de Barcelona). Un cementiri d’aquests monumentals, amb escultures que es fan mirar, i palaus i palauets, i una Universitat Pontificia.

Ja sabem que els indianos tornaven i havien de demostrar que sí, que els havia anat bé, que podien i eren pudents i vinga palauets Doncs un d’aquests indianos que va triomfar era nascut a Comillas. Aquest senyor va ser Antonio López López, un senyor tant i tant important que fins i tot el van nomenar Primer Marquès de Comillas, tot un Grande de España. La primera vegada que em van parlar d’ell em van dir que va ser un tot un referent de l’època d’Alfonso XII, que va invitar al rei a Comillas i “per impressionar-lo va fer arribar la llum per primera vegada a un poble d’Espanya, i va ser a Comillas”. I es veu que sí, que uns 30  fanalets van il·luminar els carrers.

En algun moment en tornar de Cuba es va establir a Barcelona, amb dona i fills, i aquí va morir.  I oses dels homenatges,  se li va dedicar un carrer a Barcelona -ara ja té un altre nom-, encara hi té una plaça -aviat faran una consulta per decidir com s’ha de dir-, una estàtua monumental enmig de la plaça – fins a data d’avui-, i una sala que porta el seu nom a les Drassanes.

El Marquès estava posat en tot i més, en els negocis de banca, de transatlàntics, de tabacs, amic de la reialesa, burgesia catalana, i com no podia ser d’altra manera, part de tot el seu gran negoci, va ser gràcies al tràfic d’esclaus d’africans cap a Cuba, fins i tot el seu cunyat va acusar-lo de negrer.

SOS racisme fa temps que vol que la plaça de Barcelona que porta el seu nou es digui Nelson Mandela, i el col·lectiu Tanquem els CIES fa temps que vol que porti el nom de la primera víctima que va morir al CIES de Zona Franca, Idrissa Diallo.

També es perseguia fer fora l’estàtua. Avui,  primera etapa: s’ha fet una festa,  amb els operaris i la grua,  que han tret l’estàtua, obra de Frederic Marès. Ara se suposa que anirà a algun museu -deixem passar els dies,… i s’intal·laran uns plafons per informar sobre la plaça…

 

Vaga general, 8N assaig general

Avui he fet vaga perquè no podem fer com “aquell que no passe re”.

Com si no tinguéssim presos polítics.
Com si no haguéssim fet un Referendum el dia 1 d’octubre.
Com si no hi haguéssin unes 900 persones víctimes fruit de l’embat de la “força” policial de l’Estat, és a dir violència física contra nosaltres, conciutadans i convilatans, padrins, i gent jove, és igual.
Com si no  hagues sigut tot una vergonya vergonyant.
Com si anéssim sobrats de democràcia.
Com si no haguéssin posat en dubte la feina dels professionals del cos de Mossos d’Esquadra.
Com si no haguéssin cessat el sr. Trapero, cap del cos de Mossos.
Com si no haguéssin faltat a la veritat en els atestats policials.
Com si no hi hagués prevaricació en aquest tot si val per la unitat nacional.
Com si Espanya fos una, grande y muy grande, vull dir lliure.
Com si hi hagués llibertat, i els drets fonamentals els tinguéssim garantits.
Com si des de Catalunya no s’hagués demanat la mediació internacional al conflicte.
Com si l’Estat hagués volgut dialogar i Europa l’hagués avalat. T’imagines?
Com si no hi hagués hagut resposta als requeriments opressors  epistulars.
Com si no hi hagués mandat popular de les urnes.
Com si el 9N hagués sigut il-legal.
Com si el concens per tenir el President Puigdemon hagués sigut fàcil.
Com si les CUP fossin uns radicals, sempre i en tot moment, i en el sentit més pejoratiu que imagineu.
Com si la maquinària de l’Estat no tirés de post-veritat, fal-làcies, mitjans de comunicació públics i privats inclosos.
Com si les eleccions autonòmiques fossin de pandereta, els governs autonòmics els d’una regió de províncies remotes on pasturen quatre vaques perdudes per la muntanya, on si es legisla alguna cosa és perquè -pobrets-, autoritza’ls per l’amordedeu.
Com si no hi hagués conflictes competencials constitucionals en tots els temes.
Com si no fos que tota llei catalana és retallada per la interpretació del famos TC.
Com si no es matxaqués constantment la llibertat d’expressió.
Com si això no anés de democràcia.
Com si no estiguéssim cansats de cantar cançons de l’època de la Nova Cançó.
Com si no s’haguéssin de reactivar associacions que fa 36 anys ja es pensaven que havien fet tota la feina.
Com si fos normal tenir tot un executiu cessat a la presó.
Com si fos ètic que els Jordis estiguin a la presó.
Com si fos normal acudir a Bruxelles, a l’empara de jutjats europeus, més imparcials, per garantir llibertats i drets.
Com si fos normal el coi de 155 aplicat a Gencat.
Com si tingués algun sentit voler controlar la Sanitat, l’Agricultura, la Cultura i l’Ensenyament a Catalunya.
Com si fos de lo més i més normal tenir els 4 consellers ( cessats) a l’exil-li.
Com si … no anés amb mi.
Repeteixo,  com si no tinguessim presos polítics.
Com si els dies no anéssin passant.
Com si fòssim erms.
Com si no calgués defensar les institucions.
Com si no hi hagués un poble actiu, alegre, combatiu, simpàtic,… i persistent, tossudament i pacíficament aixecat.
Com si hi pogués haver normalitat a Catalunya amb presos polítics.

No podem fer com si re, …

Com si no tinguéssim intervenció estatal,  el totpoderós 155, els homes de negre, els señors de Madrid, les imposicions, els això en castellano, la coi de burocràcia de la caverna, la indecisió de les “noves autoritats”, la por de com ells mateixos no veuen com emparar que estan usurpant…

uf, em deixo coses, sobren motius.

A vegades cal aturar-se, pensar, simplificar. Lluitem per drets i llibertats fonamentals. Crec que això és un assaig general gràcies als CDR, s’ha fet molt bé, i mentre hi hagi presos polítics auguro que es comtinuarà fent.

Aturada per dignitat

El dia 1 d’octubre havia de ser un dia de referèndum, una #festademocràtica, la festa de la democràcia, el dia que el poble és consultat i vota. Vota i decideix.
Però també havia de ser el dia de la negació, del #noreferendum, del poder dir ” aquí no hi ha hagut un referèndum “.
El dia 1 d’octubre va ser un dia on es va votar, però de forma intranquil.la. Col.legis electorals clausurats, helicòpters de la policia perseguint un president, gent protegint urnes, gent protegint vots, i unes imatges de vergonya de la policia nacional anant a fer mal, des de l’obsecació d’agafar unes urnes a tot preu, i amb barra lliure a la violència, amb l’adrenalina disparada…. i sense pensar. A Ponts, a Menàrguens, a pobles que ni sabíem que existien de menys de 700 habitants van entrar com qui va a ocupar, destrossar, o fer mal. Obcecats, des de l’ofuscació més obscura, tinc una ordre i per damunt de tanques, atravessant portes, per damunt de gent pacífica, “tinc un vot”, amb les mans aixecades, amb violència, buscant la confrontació,…. tot per justificar una violència al carrer, la suspensió de l’autonomia,  i sobretot que no hi ha hagut el referèndum d’autodeterminació.
Quin Estat vol ser així? I qui vol ser d’un Estat autoritari i repressor?
Quins dirigents polítics democràtics envien la policia acarnissadament contra el seu poble?
Quina impunitat tenen? On queda la democràcia? I la dignitat? Què passa amb la postveritat ? Per què hem d’estar sempre mirant la premsa internacional ?

És qüestió de democràcia, pwerò també de drets humans, i de dignitat personal, dignitat col.lectiva, i dignitat com a País.

No podem permetre que ens diguin que han vingut a actuar proporcionalment. No ens poden tractar com a terroristes. Fora el mal govern.

Avui ens aturem…. ho hem de fer. No podem fer com si res hagués passat. A Catalunya han passat moltes coses, i confiem que en passaran més, però sense violència. No ens podem permetre la violència, hem de ser una societat capdavantera en no violència. Però, arribats aquí, amb els crits de “els carrers seran sempre nostres”, la idea és que això ja no té aturador. Les carregues policials han portat a que no hi hagi ni perdó ni oblit. És més, indignació, i està clar que ja estem convençuts.

Estic molt trista. Decebuda i trista.

Marxem ja.